DETALLS QUE DESVETLLEN COM TREBALLEM ELS TÈCNICS

Amb una mica de traça és fàcil de veure-li el llautó als entrenadors. En som una pila treballant, i paga la pena que puguem fer una ullada a quines circumstàncies ens revelen el funcionament que tenim cadascú de nosaltres amb els grups i institucions a on estem treballant. La manera com treballem es deixa entreveure en diferent situacions, i amb una mica de pràctica i perspicàcia és relativament fàcil analitzar què passa o com funciona un tècnic.

Tinc la sensació de que de vegades l’anàlisi que es fa dels tècnics és massa limitat. Per exemple, es mira la classificació i es diu: “Aquest entrenador ha assolit un ascens de categoria, és un bon entrenador”. Sembla com si de cop i volta li donem crèdit, hi ha una causalitat lineal entre resultats i qualitat de l’entrenador. Tot plegat sense conèixer gaire què ha fet o com s’ho ha manegat fins aleshores. I si bé és veritat que els resultats marquen el decurs de la nostra carrera com entrenadors, sobretot en categories sèniors, no podem refiar-nos només d’això. També hi ha altres detalls que desvetllen com treballem, i això mateix li dedicaré aquest escrit.

Analitzar què passa o com funciona un tècnic vol dir fixar-se en el rol de l’entrenador. Això implica ser capaç d’analitzar quin tipus d’autoritat té, el vincle que estableix amb els jugadors, la relació amb els àrbitres, com comunica (tant a nivell verbal com no verbal), si el veiem fent scouting els caps de setmana, si té un discurs definit i que puguem reconèixer, etc.

Fa unes setmanes vaig estar veient un partit sènior. L’equip tenia un bon planter, encara que curt. A la banqueta bufava un aire desèrtic, tres reserves i un tècnic. Després del descans surten tots dos equips, i el darrer que quedava per sortir era el tècnic. Estava assistint a aquell partit i la persona amb qui estava veient-lo em digué: “Segur que estarà omplint les ampolles d’aigua”. Jo no m’ho podia creure. Uns segons més tard, i a corre-cuita, apareixia el tècnic sense pràcticament temps per donar les darreres instruccions abans del començament del tercer quart. Això si, estava carregant amb les ampolles ben plenes.

El cert és que un detall com aquest és revelador de tota una determinada manera de fer les coses. Estires del fil i pots anar-te fent una idea de la resta del decorat. Comentem-ne una mica els detalls. Si et dediques a omplir i carregar amb les aigües estàs donant un missatge ben contradictori al que mires de fixar com entrenador. Si el teu paper com a tècnic requereix que mantinguis una posició asimètrica pel damunt dels esportistes, portar les aigües indica tota una altra cosa. El que assenyala és que estàs per sota, una posició que debilita la teva autoritat com entrenador i que et situa, a més a més, en un rol no tècnic. Quina preparació li cal a algú per omplir les ampolles? És precisament donar un missatge paradoxal: al mateix temps que vols mostrar que ets l’entrenador i et vols fer valer, també ocupes el lloc del que s’anomena en el món del futbol el “utillero”.

Com és possible que aquest rol estigui construït com un calaix de sastre en que entrin tasques com aquestes, que minven l’autoritat dels que ocupen aquell mateix rol? Algú podrà dir: “Quina importància té això? Fixa’t en la resta!”. Evidentment la resta també és molt important, però aquesta situació indica una determinada manera de relacionar-te amb el rol de tècnic. Assenyalen el tipus de vincle que estableixes amb l’esport, és a dir, el rol des del qual participes.

Encara és hora que siguem sistemàtics observant aquestes qüestions i que a partir de la informació que obtenim ens fem un quadre general del paper de l’entrenador dins l’equip. Per mi fixar-me en el detall de que el tècnic hagi quedat l’últim i surti carregant amb les aigües és, també, fer scouting. Haig de saber les jugades de l’equip rival, oi i tant, però també com es relacionen entre les jugadores, o el tècnic amb elles. Donar-me compte d’això em permet veure, en aquest cas, la relació confusa que estableix el tècnic amb les seves jugadores: ara demano que feu una jugada, ara us omplo les ampolles. Ara estic pel damunt, organitzant el joc; ara estic per sota, omplint les ampolles.

No podem tenir una actitud complaent, dient que en res afecta al rendiment de l’equip, ni tampoc pensar que un missatge (per exemple, omplir les ampolles) no té res a veure amb el tarannà o impressió general que donem als jugadors o jugadores. Hem de tenir més cura dels rols que ocupem, i no voler desconnectar allò tècnic o tàctic de la resta de la nostra posada en escena. En aquest sentit tenim camí per recórrer i podem treballar-ho sempre i quan dotem les propostes formatives adreçades a tècnics d’un espai de reflexió. Així ens serà més fàcil i plaent fer una bona feina amb els equips.

Aquest és el darrer escrit que penjarem al Bloc de l’ACEB. Han estat més d’una vintena de textos durant gairebé dos anys d’activitat del Bloc. Us agraïm que hàgiu entrat a fer-hi una ullada i en ocasions a opinar sobre el que heu llegit. Molta sort i molta formació!

JUGAR A LA CONTRA

En l’esport veí del futbol està molt mal vist tancar-se a darrera en defensa i mirar d’aprofitar-ho per sortir al contraatac. Quan a dia d’avui el joc del Barça, pressionant en el ritme i preciosista en el toc, està més de moda malgrat l’aturada estival, el futbol anglès (pilotada al davanter centre) o l’italià (acumulació de defensors) queden en molt mal lloc.

Hi ha sovint consideracions més enllà del sistema de joc: es diu que un equip tancat a darrera és “conservador” i fa un joc “lleig”, o que “no deixa jugar al rival” amb les faltes que comet. Per tant, no només parlem de si un sistema de joc és efectiu (per aconseguir segons quins resultats) o bé s’ajusta al tipus de jugadors dels que disposes. Es tracta més aviat d’un judici estètic, un àmbit del que no s’escapa cap decisió de la vida. Una cosa pot estar bé, els altres ens poden voler convèncer, però de fet el que és més important és que ens agradi.

En el bàsquet crec que no ens passa tant això, com a mínim no ens passa d’aquesta mateixa manera. Defensar per sortir al contraatac és una de les condicions necessàries per fer un bon bàsquet: ràpid, elèctric, sense pausa. Sempre he sentit a dir que la millor manera de jugar a bàsquet és culminant un contraatac, fins i tot després de rebre cistella.

L’altre dia veia la final de la lliga 1989, concretament el cinquè partit, entre el Madrid de Petrovic i el Barça d’Epi i companyia. Hi ha algunes accions elèctriques del Barça, i els seus protagonistes foren coneguts com especialistes en el joc de contraatac. Andrés Jiménez, un dels primers ‘3’ alts a Espanya, i els bases Nacho Solozábal i Joaquim Costa. Tots tres van desbordar el balanç defensiu dels madrilenys, a banda de la majestuosa actuació de la parella de pivots Waiters i Norris.

Amb això vull dir que aquest estil de joc enganxa, agrada. I jugar al contraatac, al bàsquet, no és cap recriminació, ans el contrari. Ara bé, si que hi ha consideracions, potser d’una manera semblant al futbol, quan parlem de defensar individual o defensar en zona. O bé quan parlem de pressionar el jugador de pilota, així com les línies de passada, o bé fer una defensa de flotació.

La zona és generalment una defensa no gaire ben considerada en el bàsquet, sobretot en categories de formació i en sènior amateur. Té el segell estès de defensa conservadora, que busca l’error del rival en el tir més que no pas la recuperació de la pilota. Això implica que els jugadors, que podrien arribar a practicar una defensa zonal asfixiant o bé aprendre principis de la defensa individual que es basen en la zona, vagin considerant-la mica en mica una defensa residual, o bé en la qual poden “descansar”.

Hem de tenir cura, des del col·lectiu d’entrenadors, de no reforçar aquestes idees estètiques equivocades. No es tracta de que una estratègia defensiva sigui “superior” a l’altra, sinó que més aviat les diferents maneres de posar en pràctica aquell pla de joc pot donar millors o pitjors resultats. Coneguda és en el món del bàsquet la teoria de Mario Pesquera segons la qual ell prefereix canviar a defensa individual, però fent-ho a partir d’un repertori de dues o tres defenses zonals que són la base estratègica dels seus equips.

Semblant és el cas, en categories de formació, dels entrenadors obsessionats en la defensa de la línia de passada. Insisteixen en pressió i més pressió al jugador sense pilota, arribant fins a l’extrem de que la porta enrere es converteix en un escletxa defensiva que ells mateixos estan ajudant a crear. Paral·lelament ens trobem que, d’alguna manera, s’insisteix tant en aquest detall fins a deixar de banda la lectura del joc: el perill del jugador-pilota i la posssibilitat d’oferir una bona ajuda; o bé el risc relatiu de determinat jugador rebi lluny quan no és un bon llançador. Tot plegat aspectes tàctics que cal que un jugador arribi a reconèixer, malgrat interessi un cert nivell de pressió defensiva com a base de qualsevol defensa.

Sigui com sigui, ens trobem sempre que sembla haver un cànon del que és “bon bàsquet” i del que no ho és. El que això no pot fer és interposar-se en la formació del jugador, que ha de poder dominar un ventall de situacions diferents (individual i zona; pressió defensiva i flotació; córrer el contraatac i jugar “llarg”), deixant una mica de banda les consideracions estètiques i anant a quelcom més pragmàtic, per poder conèixer a fons i en totes les seves possibilitats els tipus d’estils de joc en el basquetbol.

ELS PARES EN EL PROCÉS DE FORMACIÓ DEL JUGADOR

És habitual, en els darrers temps, sentir a parlar de Catalunya com un “país esportiu”. Si bé és veritat que hi ha altres indrets de món amb una tradició esportiva també molt rellevant, casa nostra té un historial important de triomfs. El darrer haurà estat, per alguns, la victòria dels Lakers a les finals de l’NBA. Pau Gasol haurà passat de ser un jovenet espigat de Sant Boi de Llobregat a ser reconegut com un dels millors esportistes que hem vist en els darrers anys, triomfant als Lakers al costat de Kobe Bryant i Phil Jackson.

Aquesta victòria em fa pensar en els passos que ha anat donant Pau Gasol. Des dels seus inicis al Col·legi Llor fins l’arribada al Barça. Després, com sap gairebé tothom, Memphis primer i Los Angeles després. El seu joc ha evolucionat i l’ha permès jugar al més alt nivell, però també haurà hagut d’evolucionar la seva família, que l’ha acompanyat molt a la vora durant tota la seva vida.

El joc d’un jugador jove es construeix a partir de diferents aspectes que l’afecten: el seu patrimoni genètic, les seves experiències motrius al carrer o a la plaça, l’educació física, l’esport escolar o federat. Però també té molt a veure el que els seus pares diguin o facin, ja que aquesta no deixa de ser una influència cabdal en la infància, i no només pel que fa a les apetències esportives.

Els referents són importants per poder desenvolupar qualsevol aspecte de la personalitat. Els pares com a models sempre han estat posats en un primer ordre de necessitats per la formació d’un esportista en el discurs de polítics i conferenciats de tota mena... i sovint ha quedat al final de les prioritats en l’organització diària del procés d’entrenament.

Posem un exemple: abans pensem la manera com ensenyar-li als nanos a fer una entrada a cistella que no aturar-nos a veure l’efecte que tenen els pares en l’adaptació de qualsevol habilitat dels seus fills. No hi ha procés d’aprenentatge que es doni sense aspectes emocionals, on la maduració de l’infant és indispensable tenint un paper crucial la relació cordial i amorosa amb els seus pares. A més a més podem dir que el procés de progressiva independència envers els seus pares (i també en certa mesura en relació als entrenadors que vagin tenint) marca el llistó del que podem assolir en el futur.

Pels volts del mes de gener us parlava de La millora individual del jugador. Aleshores em vaig entretenir en analitzar la utilitat pràctica d’una visió de l’aprenentatge on el jugador millora sol i aïllat i després transfereix aquests aprenentatges al grup. O bé podem abraçar la idea de que l’esportista sempre aprèn en grup. A hores d’ara, i fruit d’un triomf rotund com el d’en Pau Gasol (i la resta dels Lakers), penso que l’esportista aprèn o es resisteix a aprendre també per les influències del seu entorn familiar i personal, i pels vincles establerts amb companys i entrenadors.

Malgrat això, seria absurd dir que les famílies tinguin la culpa que un nano no aprengui certa habilitat. No podem pensar en termes d’una única causa, sinó que hauríem d’abraçar una visió global del món amb trets sistèmics. Aleshores cal dir que els pares faciliten o entorpeixen el desenvolupament dels seus fills, no dic que premeditadament. Hi ha aspectes del funcionament humà, operant en l’àmbit inconscient, que de vegades se’ns escapa si no fem l’anàlisi pertinent.

És per això mateix que els entrenadors hem de tenir cura de manegar el nostre radi d’acció sense ingerències dels pares, però tenint en compte que hi hem de mantenir algun tipus de relació (a poder ser la que nosaltres hàgim marcat). Els pares també juguen el partit dels seus fills, no només amb els comentaris durant el joc (si ara animen o més endavant increpen l’àrbitre), sinó també abans i després del partit, quan parlen a casa amb els seus fills. La influència que tenen és tant i tant penetrant que, abans de considerar-los enemic a batre, hem de proposar-los un determinat tipus de vinculació. Així hem d’entendre’ls i ajudar-los a participar del procés de formació esportiva dels seus fills, i que ho puguin fer de la manera més respectuosa possible.

ROL I ESTRUCTURA TREBALL PER A DIRECTORS TÈCNICS

En aquestes dates l’ACEB està duent a terme un cicle de Tallers entorn a la Direcció Tècnica. Seguint amb la lògica dels darrers escrits penjats al bloc, em referiré de manera directa a l’assumpte dels rols, i abordaré específicament del rol de Director Tècnic. Parlaré de dues idees:

1. El Director Tècnic funciona com la persona consagrada a la formació dels tècnics en un sentit ampli. En gran mesura el seu rol està vinculat amb el procés per millorar les prestacions del grup d’entrenadors.
2. Cal que, a més a més, presenti clarament els rols que ocupa cadascú. Un cop perfilats els àmbits on cadascú opera, és d’esperar que des de la base del club (entrenadors, jugadors, pares) no s’envaeixi el rol dels altres, i això permeti un millor funcionament general.

Mirant d’articular la primera idea, em resulta inevitable plantejar-me noves qüestions. Preguntes com ara “com ens decidim relacionar amb els pares?” o bé “quin tipus de filosofia esportiva volem promoure?” són eixos cabdals de la gestió del màxim responsable tècnic, sobretot si posa l’èmfasi del seu treball en el tracte amb els entrenadors.

Els entrenadors han de sentir-se cuidats i valorats per la seva feina, i una de les claus passa per l’atenció i la dedicació que els pugui donar el Director Tècnic. A banda d’una paga raonable, els entrenadors necessiten sentir-se atesos. Cal que hi hagi una veritable aposta per cuidar als tècnics que tenim, i així poder millorar la qualitat de la seva feina. El Director Tècnic té molt a dir al respecte. Ara bé, si pensem en el Director Tècnic i el temps consagrat de la seva jornada laboral als entrenadors, cal demanar-nos: dediquen prou temps els Directors Tècnics als entrenadors? És una de les seves prioritats?

Els entrenadors s’han de poder presentar amb autoritat davant els jugadors, i també davant els pares. Un bon gruix de la feina dels Directors Tècnics passa, doncs, per aplanar-los el camí als entrenadors i no fer-los ombra en amb pares o bé jugadors. Els entrenadors ha de sentir-se recolzats en tot moment pel seu cap, i gens envaïts. Formats i respectats seria un bon i breu resum d’aquesta primera idea.

En relació a la segona idea que he plantejat sobre una estructura de treball, considero que és oportú que el Director Tècnic tingui clar qui ha d’ostentar el poder en cada moment. Per tant, el Director Tècnic ha de veure en cada moment l’autoritat de qui ha de reforçar, i jugar un paper estratègic en la mesura que respon a una determinada filosofia de treball.

A la pràctica es fa necessari que algú, i probablement el Director Tècnic sigui el rol més adequat per fer-ho, promogui una determinada idea de les relacions que cal que es puguin forjar per afavorir el treball tècnic, incloent-hi és clar la vessant pedagògica. La comunicació, doncs, queda emmarcada per la persona que a cada moment es faci càrrec de la situació, vigilant molt de no rebatre’l.

Podem estar d’acord que la principal feina del Director Tècnic és formar els entrenadors? I que a més a més, i més enllà del grup d’entrenadors, l’assumpte de la comunicació i les relacions establertes (en comparació a les que serien desitjables) resulta un altre dels pilars del que pugui arribar a aconseguir el Director Tècnic?

Només així, sense interposar-se entre els entrenadors i els que han de reconèixer la seva autoritat (tant jugadors com també pares i mares), els Directors Tècnics estaran complint amb una tasca necessària. Al mateix temps, no ho oblidem ja que també és fonamental, estaran forjant una comunicació més oberta, clara i manifesta que arraconi la confusió, que sempre és un niu de problemes.

CONFIANÇA: UN DEBAT ENTRE AGAFAR-LA I DONAR-LA

És habitual sentir a dir: aquest jove del planter té la confiança del tècnic del primer equip. No estic gaire d’acord amb aquesta idea de que els entrenadors “donem” confiança als jugadors. Però anem a pams per poder comentar, detalladament, aquesta idea i per on navega.

No es tracta de negar, en cap moment, que els entrenadors tenim un paper vital en la promoció dels jugadors, en ajudar-los a desenvolupar les seves habilitats fins extrems als quals potser no s’havien plantejat mai. Però crec que hem de mesurar molt més el llenguatge que emprem. Què hi ha al darrera de tot plegat quan anunciem aquesta idea de “donar confiança al jugador”?

I és clar que els tècnics tenim un paper, ja ho he indicat, però de cara el jugador el més important és que ell mateix es senti el màxim de responsable d’allò que li està passant. De fet allò més important per a un jugador és sentir-se que és autor d’allò que fa, és a dir, responsable d’allò que passa. A mesura que el jugador es senti més i més autor de les seves habilitats, podrà modificar-les i millorar cada cop més el seu repertori de joc. A més sensació d’autoria, doncs, s’obre la possibilitat d’operar més canvis sobre el propi joc, és a dir, poder fer-hi més millores. Podríem dir que és un cercle virtuós on el jugador es pot instal·lar i projectar el seu futur.

Nosaltres podem fer-los jugar més o menys minuts, però de fet, i si som estretament respectuosos amb el nivell de prestacions que està oferint, el nivell de joc al que està jugant, li donarem allò que es mereix, no res més. No hi ha, aleshores, res de gratuït o regalat en els minuts que juguen, sinó allò que ells mateixos s’han guanyat.

D’alguna manera “donar confiança” és un discurs que li treu poder al jugador, una maniobra que no ens interessa gens ni mica als tècnics si volem potenciar al jugador. S’entén que sense la “confiança” el jugador no arribaria fins allà d’acord a la seva pròpia vàlua. El rendiment ascendent no seria possible sinó li és donada la confiança. En alguns casos també es parla de donar l’oportunitat. És un discurs que pot debilitar en certs aspectes al jugador, fent-lo creure més en que fan els altres per ell (l’entrenador, els companys, l’àrbitre) que no pas fer-lo creure en les seves possibilitats.

Considero que aquest tipus d’expressions afecten a l’esportista, ni que sigui a nivell inconscient, doncs el llenguatge té una estreta relació amb la imatge que ens fem de nosaltres mateixos i que queda dipositada en l’inconscient. A més a més hi apareix d’alguna manera un deute amb l’entrenador, que li ha atorgat aquell moment per poder demostrar que val. Potser en algun moment li tirarà en cara al jugador que en el seu dia “va apostar per ell”. Això evidenciaria, com salta a la vista, una maniobra molt burda de manipulació per part de l’entrenador.

Si som curosos i parlem amb propietat, sense riscos de debilitar el poder que s’atorga el jugador a si mateix, haurà de quedar clar per a tothom que allò que li donem com a temps de joc a un jugador ja s’ho haurà guanyat en els entrenaments i partits anteriors. Haurà demostrat la seva capacitat i, per tant, pot disposar d’aquell temps de joc d’acord al que ha anat demostrant de manera regular. Haurà mostrat un patró d’actuació que el farà mereixedor d’aquell temps de joc, i no serà fruit d’una decisió presa a la valenta o per mirar de “rescatar-lo” d’un mal moment de joc. Si prenem la decisió errònia de fer-lo jugar quan no està bé, el jugador es podria sentir culpable d’arrabassar-li minuts de joc a un company que si que els mereix.

Si bé deia al principi que resulta molt sovintejat parlar a través d’aquest discurs de la confiança sobre els jugadors del planter (si un jugador del planter rendeix igual o millor que un del primer equip, per què parlem de “donar confiança”?), no ho és menys per parlar d’un jugador en baixa forma. De vegades també s’entona aquest discurs de la confiança per atorgar minuts de joc a qui no n’està disposant, com si estiguéssim obligats de fer jugar tothom, encara que no estigui prou fi... Però crec ens hauríem de demanar: si no disposa de minuts degut al seu rendiment actual, té algun sentit de donar-li temps de joc? No serà contraproduent donar minuts a qui no els mereix només per la idea de “recuperar-lo”? Serà contraproduent, com he advertit abans? Pot pensar el jugador que “fa llàstima” o que “inspira compassió” de com de desencertat que està?

En els dos darrers escrits reflexionava sobre els rols presos en l’àmbit esportiu, ja fossin pels jugador dins del joc (posant l’exemple del defensiu i de l’ofensiu) o bé pels entrenador. Quan parlava dels jugadors, em demanava si eren rols perfilats pels tècnics o si bé els jugadors s’anaven acomodant mica en mica, fent-los a la seva mida i al seu gust. Crear-te un lloc que sents como propi, un rol concret i que gaudeixes, és un projecte en el que un li dedica tota la seva carrera. I per ajudar als esportistes a fer-ho hem de tenir cura de no contaminar el discurs amb expressions que debiliten el seu potencial rendiment, que han d’assumir com propi. Lamentablement podem crear una relació de dependència, quan el que de veritat caldria promoure és la progressiva independència. El cert és que convé que el jugador pensi que té la paella pel mànec quan parlem de la construcció del seu joc.

ROL OFENSIU I ROL DEFENSIU

Sovint sentim a dir: “aquest és un especialista defensiu”. La reacció més habitual és pensar que aquell jugador concret no està gaire dotat per les activitats d’atac, i per tant ha construït el seu rol com a jugador en el domini de les habilitats defensives d’aquell esport.

Ara bé, el rol es construeix d’acord a que hom el pren, però també hem de tenir present que hom el dona. El jugador pren un rol determinat dins de l’equip, en relació al que fan els seus companys i també, tot sovint, per la insistència de l’entrenador de situar-lo allà i no pas en un altre lloc.

Quan a un jugador se li insisteix que “es sacrifiqui en defensa” se li està dient que es consagri, que deixi de treballar el seu rol d’atacant per concentrar-se al 100 % en el seu rol defensiu. Aquest tipus de missatge apareix sovint en els entrenadors.

Partim de la base que l’aspecte més agraït del joc és, sense cap mena de dubtes, l’atac. Aquesta dimensió del joc està vinculada amb el desig i el plaer del jugador. L’acció d’encistellar, o de marcar un gol en futbol o en handbol, és l’acció per excel·lència. Marcar significa haver estat capaç de crear del no res i amb els companys una acció de cistella, i haver-la reeixit. Per això les oportunitats de gol en un partit de futbol no puntuen, i només serveixen per lamentar-se.

La defensa, doncs, és l’àmbit menys agradable. Això no vol dir descuidar-la, sinó focalitzar-nos en ella com a element necessari per recuperar la pilota i poder encistellar de nou. Un jugador ha poder ser resolt en tots els aspectes de joc, o com a mínim tenir les mínimes llacunes. Tanmateix no podem afegir una pressió extra al jugador que sap que té una habilitat poc desenvolupada esbroncant-lo cada cop que la decideix practicar, fins i tot si és durant el partit.

Una altra dimensió del problema dels rols, tal i com ho veig jo, és que de vegades els neguem a una sèrie de jugador que facin segons quines accions. “Els pivots que no pugin la pilota! Passeu-la al base”, s’afanyen a dir alguns entrenadors. De vegades els pivots tampoc poden llençar de tres punts segons les “normes” dels seus entrenadors.

Hem de veure com afecta tot això al joc del nostre equip. Es tracta d’una situació prou corrent per que hàgim d’analitzar-la amb més detall. Per una banda està l’entrenador, que amb l’afany d’organitzar el joc, decideix quines accions són oportunes per a uns jugadors i no per uns altres. Enlloc de posar normes genèriques que aplicar al joc de l’equip, però de la mateixa manera a tots els seus integrants, posen normes específiques que neguen la possibilitat de creixement d’un jugador.

Us imagineu si en Pau Gasol no hagués jugat de cara a l’anella a les categories inferiors del Barça? I si Aíto no hagués vist clar que el podia posar en la posició de ‘3’? El cert és que hi ha entrenadors que tendeixen a “uniformitzar” el joc en funció d’allò que esperen d’un base, un aler o un pivot. I també que hi ha altres entrenadors que busquen de manera més oberta conrear la creativitat i la variació en els rols.

Considero bàsic i fonamental no encasellar a un jugador en una única tasca o rol dins del joc. Un bon rebotejador pot ser, a banda, un anotador inesperat en un moment de partit clau. No és mateix capturar un rebot ofensiu i desistir d’encistellar per treure-la fora, que agafar un ofensiu i amb el joc de peus treure una acció de dos més un.

La nostra actitud com entrenadors, sense jutjar de manera massa severa quines accions no són permeses per un i altre rol del joc (base, aler, pivot), és bàsica per tenir més jugadors sumats a la causa de rendir a les dues cistelles. Així mateix, també cal que mirem amb lupa el que els companys tracten d’encolomar als que tenen rols més específics. Per exemple, hem de veure que si assignem un aparellament defensiu i ells mateixos decideixen fer un canvi defensiu, que no sigui per que un jugador vol estalviar-se la feina de defensar i encolomar-li al “millor defensor” o al “defensor abnegat” de l’equip, sense haver de millorar ell mateix.

Per tant hem de vigilar molt com els entrenadors orientem als jugadors a ocupar certs rols i els tanquem la porta a uns altres. Això succeeix sobretot a partir del vincle que definim amb ells, del tipus de comunicació que posem en escena. Cal també desxifrar en quina mesura afecten també les actituds dels companys d’aquell jugador en la consolidació d’un sol rol o bé de diversos i diferents, aspecte bàsic pel desenvolupament individual i també per la millora de l’equip.

EL DEBILITAMENT DEL ROL DE L’ENTRENADOR

Si hi ha un tema comú en l’actualitat del món polític, de l’empresarial i també de l’esport, aquest és el paper dels enllaços en les relacions institucionals o organitzatives. Sentim a parlar dels enllaços i les comissions bilaterals entre govern central i autonòmic pel tema del finançament, dels enllaços sindicals en els expedients de regulació de l’ocupació (un eufemisme per no dir “expedients d’acomiadament”), com també hem sentit a parlar en els darrers dies dels enllaços entre diferents faccions dins d’un club esportiu.

En la construcció d’un rol d’entrenador que sigui prou reconegut de portes enfora (pares, dirigents, jugadors en l’esport de base; mitjans de comunicació i agents en l’esport professional) cal traçar una sèrie d’estratègies per acumular prou poder. Entenc poder com l’autoritat que l’entrenador assumeix a mesura que orienta i organitza el treball de l’equip d’una manera cada cop més contrastada, assolint la construcció d’un entorn d’entrenament amb prou garanties. Per poder prendre les decisions que li correspongui, és important que l’entrenador esdevingui una persona amb poder reconegut des de dins, i també des de fora de l’equip.

A banda d’assolir majors llindars de poder, l’entrenador cal que protegeixi els esportistes de l’entorn. Hi ha pressions que assetgen els esportistes, i no cal anar a petar a l’esport professional. Un entrenador ha de tenir una idea clara de quina informació externa fa arribar als jugadors, així com tenir cura d’aquelles persones que se li adrecen als jugadors, per tal de que no pugui haver comentaris o intervencions d’altres professionals que enverinin la comunicació grupal. Aquesta és una de les seves funcions primordials.

No podem oblidar que la funció de l’entrenador és precisament la d’assegurar una situació còmode de treball, un entorn en el que l’esportista es pugui entrenar a gust. Aquesta condició és bàsica no només pel benefici dels jugadors en la millora del seu rendiment, sinó que involucra de manera directe i tenaç la construcció de la carrera professional com entrenador. Un rol d’entrenador amb prou poder i autoritat esdevé l’acreditació per ser contractat per clubs de més projecció, així com també afrontar reptes de més envergadura dins del mateix equip on està treballant.

Hi ha diferents situacions on l’entrenador cedeix la seva funció de contenció de l’equip. És aleshores, quan no actua com a filtre d’entrada d’informació a l’equip, que fracassa en la seva funció d’enllaç entre els jugadors i altres estaments del club. Ell és responsable del rendiment de l’equip, juntament amb els jugadors, i ell s’hauria de presentar com interlocutor vàlid al que cal adreçar-se, no pas els jugadors amb algú altre. Comunicar-se de portes enfora és una de les altres atribucions bàsiques de l’entrenador.

Un enllaç diferent a l’entrenador dins d’una institució esdevé un by pass de l’autoritat de l’entrenador. El seu poder es dilueix, es desintegra mentre s’anuncia que es vol tenir cura dels jugadors amb aquesta altra figura. Es dona un tomb innecessari per accedir a un lloc (a una artèria si parléssim d’un by pass coronari) o a alguna persona. El fet mateix de donar-se el tomb indica que s’ignora a qui deixem al marge en segons quins assumptes (l’entrenador), i a més a més que és una maniobra que boicoteja el projecte que han encetat entrenadors i esportistes. Diguem-ho així: es boicoteja l’enquadrament de l’entrenament (o marc de treball) tal com el proposa l’entrenador als esportistes.

Per tant, és innecessari i contraproduent donar segons quins passos en la cadena de poder definida pel club. Aquesta cadena jeràrquica la podem resumir de manera general com: President --> Director Tècnic --> Entrenador --> Jugadors. Això suposa que els contactes que tenen aquests diferents grups dins del club es donen, o s’haurien de donar, seguint un ordre i protocol escrupolós. Un accedeix al següent, que parlarà amb l’altre... encara que resulti molt llaminer, ja ho sabem, parlar directament els directius amb els jugadors.

Tot plegat hem de pensar què és el més convenient pel funcionament òptim d’un equip esportiu: baixar dels despatxos al vestidor a donar un petit discurs, posar una “mainadera” (tal com un periodista es referia aquesta funció d’enllaç en els equips professionals), o bé deixar que l’entrenador treballi i vagi construint el seu rol d’acord al procés de formació dels jugadors.

PATIR PEL QUE NO S’HA DE PATIR

Una de les coses sobre les que més insisteixo quan em demanen opinió de com prendre’s la relació entre entrenador i esportista és la següent. Considero que és bàsic i molt saludable (tant pel que fa a l’entrenador com per l’esportista) no entrar en jutjar la manera d’actuar dels jugadors més enllà de l’esfera tècnica.

En molts casos veig treballar entrenadors que tenen l’hàbit de fixar la norma de com prendre’s l’activitat. Ells són la mesura, el raser del que és d’esperar d’un jugador de l’equip, segons la seva experiència personal i valors.

Per exemple, n’hi ha de gairebé militaritzats que pensen que els seus jugadors són cadets en una acadèmia militar. Anar a un partit és, aleshores, anar a la guerra. Tot el que sigui sortir d’aquesta manera de prendre’s el joc serà vist com un atac a l’essència que defèn l’entrenador. Però curiosament no direm que és l’essència de com hom veu el bàsquet, sinó que ens afanyarem a dir: “En un equip de bàsquet no hi ha lloc pels que marxen de cap de setmana”.

En altres casos es pretén que el motiu pel que fan l’activitat ha de ser, per exemple, la diversió. Què passaria si els jugadors d’un equip infantil volguessin fer entrenaments més exigents o bé enfocar els partits a l’objectiu de guanyar-los? Doncs hi hauria un conflicte: l’entrenador deixa en un segon terme la victòria, promovent que hi hagi diversió, mentre que els jugadors voldrien ser entrenats per guanyar i no només per divertir-se i prou.

Per tant, ens trobem amb la situació de que l’entrenador jutja què és oportú pel grup, quina és la finalitat d’aquell projecte grupal o de quina manera s’han de prendre les derrotes. Això esdevé un moviment inútil i molt precari en la nostra direcció de grup. Nosaltres estem, però, per una altra cosa: cal que afinem la preparació física de l’equip, que els tinguem competint a cada entrenament, que perfilem un repertori de joc tant en atac com en defensa.

Quan ens aturem a pensar en per què aquest jugador no ve a l’entrenament (“serà veritat que es troba malalt o serà mentida?”), en si el fet d’avisar-nos al darrer moment ha estat premeditat (per fer-nos la guitza i obligar-nos a canviar l’entrenament a última hora) o si és de rebut que falti a un partit per marxar de cap de setmana (quan això no representa un motiu suficient per l’entrenador/a), estem preocupant-nos per assumptes no tècnics.

De fet, hi ha dos aspectes que voldria emfatitzar. Per una banda ens trobem que enlloc d’ocupar el nostre temps, el que fem és preocupar-nos, i que jo sàpiga preocupar-se acostuma a ser incompatible amb fer bé la feina. No la fem, o la fem pensant en una altra cosa i per tant, no la fem bé.

El segon aspecte es refereix al fet de que abordem assumptes no tècnics. Hem de decidit els entrenadors si és pertinent anar un casament? S’ha de plantejar l’entrenador si “accepta” (què curiós insinuar que l’entrenador ha de donar el vist i plau a segons quins assumptes) que el jugador vagi al casament de la seva germana però no troba “correcte” que vagi al d’una cosina si així es perd el partit?

Tot plegat entrem en un terreny molt inestable quan pensem que tenim alguna cosa a dir sobre si és adient que vagi a un casament o que vingui al partit. El jugador ha de decidir què és allò que prefereix fer. Un cop ho faci, cal entendre que serà el que més li convingui a la persona, i no pas pensar en termes abstractes “en benefici de l’equip”, referint-nos a un ens percebut de manera diferent per cadascú i les normes del qual queda lluny de ser el més convenient que les marqui amb ferro roent l’entrenador. Finalment l’entrenador haurà de valorar el pes de les absències en la seva repartició de minuts, però no en termes de càstig o correctiu sinó simplement pel temps que ha deixat de treballar amb els companys.

LA MILLORA INDIVIDUAL DEL JUGADOR

Els entrenadors sovint ens plantegem cuidar-nos de l’evolució del jugador/a a través d’un programa de millora individual: entrenaments de tecnificació, preparació física personalitzada, una dieta equilibrada, fixar algunes sèries de tir després dels entrenaments...

Enguany el Clínic de Nadal de l’ACEB, que per tercera ocasió tindrà lloc a Sant Adrià del Besòs, tracta sobre la tècnica i tàctica individual. Crec es és una bona ocasió d’integrar diferents perspectives, tenint en compte els diferents perfils dels ponents. Tanmateix seria interessant plantejar-nos, també, què té d’individual i què té de col·lectiu la tècnica i tàctica individual. Pot semblar una mica absurd demanar-nos si la tècnica individual té quelcom de col·lectiu. A primer cop d’ull s’intueix un contrasentit. Però no és tan agosarat si considerem que la millora individual sempre és en relació a que hom aprèn de manera compartida amb els altres.

Entenc que el jugador no aprèn aïllat, en el buit, sinó en relació amb la resta de companys de l’equip. Aprèn també comunicant-se als partits amb els rivals, o bé modificant alguns recursos del joc en funció del tipus d’arbitratge. El jugador, al cap i a la fi, interactua constantment amb tothom, fins i tot el públic, durant els partits. Durant els entrenaments és a través de la relació amb companys i entrenadors que es poden assolir millores en el joc. Però, tenint en compte això, quin paper li atorguem a la millora individual del jugador en relació al grup al que pertany?

Cal prendre mesures urgents per entendre que el jugador, en un esport d’equip, evoluciona a mesura que el tarannà de l’equip es va formant. Aquesta temporada estem veient ple de casos d’equips grecs i russos que s’han embarcat en una febre de fitxatges per tal de poder competir pel màxim a l’Eurolliga. No hi ha dubte que han contractat jugadors excepcionals en quan al seu talent individual, estrelles als seus equips d’origen... Però com tot caldrà veure com evoluciona l’equip i els seus jugadors a mesura que passen els mesos. En la mesura que van concretant el projecte l’equip millorarà en el conjunt de prestacions i el rendiment ofert.

En l’esport professional, avui en dia, es confia sovint en els grans noms que no pas en una reflexió detallada de com construir un equip que va assolint millores progressives en el seu joc. Que amb el pas del temps l’equip millori i rendeixi cada cop a un més alt nivell indicarà, sense cap mena de dubte, que els jugadors també estan assolint una millora individual fruit de la perspectiva que hi aporta l’entrenador.

De vegades ens falta, precisament, perspectiva per prendre consciència sobre tot això: que la millora individual arribarà quan acompanyem els esportistes en el viatge de trobar-se treballant plegats. Tenim un prisma determinat que ens porta a plantejar-nos: “En la mesura que millorin individualment, milloraran com equip”. La causa de la millora col·lectiva la posem en el fet de que en primer lloc millorin individualment. Aleshores l’efecte, la millora col·lectiva, serà produïda un cop hàgim millorat individualment. Aquesta és la creença generalitzada.

Crec que és important plantejar que el repte de l’entrenament esportiu és posar als jugadors en el camí de trobar la manera de treballar bé plegats. Entenc que la millora individual vindrà aleshores rodada, formarà part d’un procés i d’una història grupal que els esportistes comparteixen, i que els ajudarà a créixer. El que ens interessa, principalment, és que aprenguin a jugar plegats mentre aprenen a diversificar el ventall d’habilitats que dominen i que van construint dins un repertori grupal, basat en la comunicació i la cooperació.

Un exemple per enfilar la recta final de l’article. De vegades un jugador no assisteix a un entrenament (un examen, un sopar d’empresa, etc.) i se li demana que entreni pel seu compte un dia fent una sessió de tir, que se’n vaig a córrer o bé que “recuperi” l’entrenament amb un altre equip. Hi ha alguna lògica més enllà de la purament fisiològica, energètica, en aquest fet d’altra banda tant comú als nostres clubs? Quin sentit té entrenar amb un equip, amb uns companys, que no siguin els teus habituals? Què en traiem?

En el rerefons d’aquest debat apareix la disjuntiva entre treballar amb una metodologia més analítica o bé una de més global. Aquest és un debat que ja comença a bellugar-se tant bon punt s’aborda el temari actual del Curs d’Entrenador d’Iniciació i que també, de ben segur, podrem portar fins a espais de formació com el proper Clínic de Nadal de l’ACEB.

QUI ASSIGNA ELS ROLS DELS JUGADORS?

És habitual sentir comentar als entrenadors: “Aquest jugador no sap quin és el seu rol dins de l’equip”. És una expressió que serveix per indicar una falta d’ubicació de l’esportista en relació al projecte global de l’equip.

Primer de tot hauríem d’aclarir breument què és un rol. Segons Moreno, creador del psicodrama i bon coneixedor dels rols, el jo (self) s’estructura a través del rols que pren la persona. Dins d’una visió tradicional de l’entrenament tenim la postura o la idea preconcebuda de que l’entrenador/a és qui dibuixa el contorn del rol de cada jugador/a. D’aquest jugador vull aconseguir aquest rendiment x; d’aquest altre que em doni tant d’això o d’allò altre.

Això comporta que el jugador sàpiga què és el que l’entrenador/a espera d’ell o ella, però de fet això no assegura ni molt menys que assoleixi aquells mínims que li hem establert o assenyalat. Una cosa que cal dir dels rols és que es construeixen dins dels grups, i que són mòbils i canviants, és a dir, algú que ocupa un rol pot desenvolupar-ne d’altres.

Així els entrenadors sovint emmarquem les possibilitats d’un jugador dins d’un marc que resulta ser extern a allò que ell vol. No sabem ben bé què es el que vol ser dins de l’equip, per això nosaltres ja li diem què vol l’equip d’ell. No obstant caminem vorejant un penya-segat quan li diem això, ja que no és l’equip el que vol allò, sinó que som nosaltres com entrenadors que decidim què és el més convenient per l’equip o què ens fa falta de cadascú dels seus integrants.

Una imatge que em ve al cap: pensem, en clau demiúrgica, com composar el pastís de la victòria. 100 grams d’això, mig got d’allò altre. A partir de la nostra recepta del pastís (d’allò que és un equip) anem demanant a uns més d’una cosa i els altres, més d’una altra.

He assenyalat que demanar quelcom no ens assegura que es compleixi el que hàgim demanat. Però el problema més gros no el tenim per aquesta banda. El que és més problemàtic és que el jugador deixi de fer o de voler fer altres coses que li donaven bons resultats en el seu joc individual, i també en relació a l’equip, i per tant estiguem limitant el seu joc.

Parlant de rols és convenient diferenciar entre rol assignat i rol actuat. Els rols es prenen més que no es donen per fets. Per tant, assignar a algú el lideratge del grup resulta quelcom d’artificial. A més a més, per què a un jugador li hem de demanar només defensa quan podria fer les dues coses?

Un apunt sobre això mateix. Aquest cap de setmana vaig sentir com un entrenador d’un equip infantil li deia a un dels seus jugadors: “Desgastat en defensa i descansa a l’atac”. És que hem arribat al punt de barrar-li al jugador/a la possibilitat de realitzar-se de manera completa com jugador d’atac i defensa amb només 13 anys?

Siguin infantils o bé séniors, de vegades els entrenadors tenim la tendència de delimitar el joc dels jugadors/es des d’una perspectiva errònia del rols. Pensem en un bé per l’equip i no parem prou atenció en el fet que els rols dins els grups són canviants, i que amb el pas del temps es modifiquen. Cadascú construeix un espai personal on actuar, i precisament la flexibilitat de canviar d’un rol a un altre és el que ens permet que cada cop més jugadors es pugin al carro de fer punts.

Que un jugador trobi el seu lloc en l’equip, complint amb un rol determinat, comprèn un procés en que ell o ella assumeixi l’autoria del seu joc. Un procés en el qual s’identifica amb una manera de jugar i amb allò que es sent còmode. A més a més hem de comptar amb el temps necessari treballant junts amb els companys, i també amb els entrenadors, i això no treu de la possibilitat de que aquell jugador pugui excel·lir en algun altre moment realitzant un altre rol diferent. La riquesa del jo (self) es basa en la capacitat d’alternar diferents rols segons convingui a cada situació.

Podríem plantejar-nos una altra estratègia per reforçar els rols que més ens interessen dels nostres jugadors, però sense imposar-los què volem o que no volem d’ells. Per exemple, quan juguem un cert sistema amb el sènior i demanem que el juguin repetidament pel mateix jugador. Això indicaria que un cop el jugador ha demostrat la seva vàlua actuant un rol determinat dins d’un sistema de joc, nosaltres com tècnics li reforcem aquell rol fins al punt de donar les indicacions tècniques concretes de jugar-lo per a ell.

APRENDRE A GUANYAR

En l’entrenament en categories de formació, és fins a cert punt corrent, sentir parlar de la importància d’“aprendre a perdre” o “saber perdre”. Als adults ens amoïna la manera com els infants encaixen les derrotes. Si ho fan amb tristesa desconsolada, els diem que no plorin o que no n’hi ha per tant o, el que és pitjor, els diem que “només és un joc”. Si ho fan capcots encara que sense llàgrimes, decebuts pel desenllaç final, els esperonem perquè aixequin el cap, que no deixin que seu orgull ferit els faci amagar el cap sota l’ala. Si ho fan amb mala gana, remugant, no donant per bo el resultat o desacreditant l’àrbitre o el rival, els diem que cal ser esportius i reconèixer el mèrit rival per endur-se el resultat a favor.

Però això que ens amoïna als adults i que, fins a cert punt, fixa el nostre punt de vista moral (per exemple, dir-los: “no val la pena plorar després d’haver perdut un partit”), és en certa mesura l’escenari que posem als esportistes perquè visquin l’esport d’una o d’una altra manera. Tot plegat, preocupats pels efectes morals que pot tenir la derrota, ens afanyem a mirar de minimitzar els possibles danys psicològics que imaginem van de bracet de la desfeta.

Ara bé: estiguem d’acord o no amb tot això, quina orientació o tractament li donem a la victòria en els nostres esforços pedagògics? Crec que l’“aprendre a perdre” té el seu equivalent en l’“aprendre a guanyar”, i que és un aspecte de l’entrenament en el que no hi reparem prou. No em sembla un aspecte en el que s’hi faci prou èmfasi, a no ser que parlem d’una situació com ara quan exhortem els nostres jugadors en un temps mort, quan estem perdent de 20 punts i els demanem si “volen guanyar el partit”.

Considero que hi ha tres lectures o interpretacions associades a l’aprendre a guanyar, com són:

1. En el sentit més habitual, guanyar amb esportivitat (entenent que no fas mofa o te’n rius de la desfeta del rival, que no el ridiculitzes).
2. En un sentit menys corrent, quan assenyalem “les ganes” que hom ha de posar per guanyar, per aconseguir allò que vol, per assolir la fita desitjada.
3. En un sentit encara més remot i poc usual, quan la decisió de guanyar es pren de manera determinada, i es manté (es pren de nou) en el temps.

Com adults ens crema per dins la nostra “responsabilitat” d’educar les generacions més joves en el respecte i en la companyonia. Si no es comporten “com és degut” sentim que hem fallat en la nostra missió d’inculcar una sèrie de valors o actituds. Volem que els nostres nanos guanyin, que es diverteixin, però els demanem que no siguin massa escandalosos amb les celebracions, que això podria molestar al rival o al públic. Una mica de rauxa està bé, però que el “pobret” que ha perdut que no es senti massa malament “per culpa nostra”. Aprendre a guanyar consistiria, en aquest primer sentit, a ser curosos per no celebrar de manera desaforada la victòria aconseguida. Els adults els diem als nens que no facin escarni de la derrota del rival.

Sovint quan parlem d’esport ho associem a recuperar, en certa mesura, una cultura de l’esforç que segons els experts en educació (i un gruix important de pares i mares) ha caigut en el descrèdit les darreres dècades. Les “ganes” de guanyar, de fer un bon paper, de donar el màxim són aspectes que se suposen. Com diu la dita: “El valor se supone”. Però res més lluny de la realitat i és bàsic tenir clar que les “ganes” no venen soles, sinó que un les ha d’anar a buscar i donar un temps perquè es desenvolupin. En un segon sentit, com dèiem, tenir “ganes” és un pas per aconseguir allò que un vol o desitja. I en relació al tenir “ganes”, aprendre a guanyar tindria aquesta lectura de “tenir ganes de guanyar”.

Però el que és realment determinant és estar decidits a aconseguir la victòria. Hi ha una diferència important entre “tenir ganes” i estar decidits a fer una determinada cosa. Un equip encaminat a assolir el màxim al seu abast té tant a la vora la consecució de l’èxit, l’assolir la victòria, que tot rutlla a partir de que els integrants de l’equip prenen aquesta decisió i la mantenen. Però lluny de ser una decisió presa de manera puntual i que té validesa en el futur, prendre aquesta decisió implica mantenir-la, seguir posant allò que fa falta per continuar decidits a guanyar. En una tercera versió d’aquest “aprendre a guanyar” tenim que, d’alguna manera, la decisió en ferm i mantinguda per l’esportista el duu a aficionar-lo a la victòria, a apuntar-lo de manera compulsiva a un projecte. En decidir ell o ella de fer allò es fa victoriós per la seva gràcia, treball i decisió.

Ens amoïna desmesuradament que els nanos no siguin uns prepotents. Ens preocupa que hagin perdut les “ganes” d’endur-se el gat a l’aigua. Però, lamentablement, no reparem suficientment en l’aspecte d’ajudar els esportistes a aprendre a guanyar, en el sentit de la decisió que progressivament poden arribar assumir, la decisió de voler tenir èxit en l’esport, de guanyar els partits, així com la decisió d’obtenir la victòria en la resta de la seva vida. Una decisió que han de prendre ells mateixos, sense que els empaitem. No ens funcionarà als adults, a la llarga, si els pressionem externament per tal de fer “grans coses” si a ells no els ve de gust. Cal que trobin el plaer i el desig de fer-ho.

EL QUE COMPTA ÉS EL RESULTAT

Darrerament es parla molt, en diferents àmbits, al voltant de la importància de l’educació a través de l’esport. El bàsquet passa per ser un dels esports amb millor premsa a nivell educatiu. Mentre que de vegades s’associa futbol amb violència (o amb fingiment de faltes o d’agressions), o el tennis amb una excessiva pressió psicològica sobre els infants, o la natació o la gimnàstica amb el sobreentrenament, el bàsquet té una raonable bona premsa.

A nivell social es reconeix que el bàsquet és un esport modern, que evoluciona en el seu reglament constantment i que manté un nivell acceptable d’agressivitat sense arribar a la violència gratuïta d’altres esports, com ara l’hoquei sobre gel. Però encara que siguem un esport modern, amb un reglament que evoluciona i s’adapta, i que la violència no sigui un dels nostres majors maldecaps, en quina situació estem en quan a l’aspecte competitiu?

Encara avui en dia existeix una fractura en el nostre esport entre els que defensen un esport formatiu, que educa en valors, i un esport competitiu, que és excessivament exigent, que no estén de ritmes d’aprenentatge, i que amb prou feines aconsegueix mantenir la dignitat dels seus participants.

Aquesta fractura la patim els entrenadors quan en alguna ocasió parlem de resultats durant l’etapa d’iniciació esportiva. Sembla temerari a més no poder dir-los en una reunió amb pares de minis o infantils que busques “rendiment” o que vols “guanyar”. Tenir com objectiu la victòria, sobretot en iniciació, té una etiqueta tèrbola en els darrers temps en que es fa èmfasi en divertir-se, aprendre, fer amics.

Tal vegada hauríem de distingir entre dir “vull que els nanos aprenguin a competir i a guanyar respectant el reglament” i “el meu objectiu és guanyar”. No és ben bé el mateix, i si ens proposem guanyar serà gràcies a la il·lusió, interès i coratge que hi posin els esportistes en tot allò que fan sota la nostra atenta mirada.

Sota aquesta consideració (que aprenguin a competir i a guanyar respectant el reglament) resulta artificial separar la formació de la competició o, més concretament, l’educació a favor de l’esportivitat de l’entrenament a favor de la competitivitat. L’entrenament és aprendre a competir, és a dir, ser el més capaç possible de solucionar els obstacles que van apareixent i, per dir-ho d’alguna manera visual, fent recular el rival fins poder-li fer cistella. I això no té res de moralment sospitós, encara i amb minis.

Alguns filòsofs de l’esport han dit que quan entres a practicar un esport acceptes una sèrie de limitacions que imposa el reglament. Segons Bernard Suits “practicar un esport és el intent voluntari de superar obstacles innecessaris”. Quan acceptes les decisions que emanen del reglament, i per l’esperit del qual vetllen els àrbitres, estàs actuant amb esportivitat o amb adequació al que t’imposa (i que tu mateix t’imposes) a través del reglament.

Darrerament hi ha hagut força debat sobre aquest tema: si un jugador es lesiona qui atura el joc, l’equip rival llençant la pilota fora (renunciant a fer cistella), o bé l’àrbitre xiulant? Que es penalitza en l’assenyalament d’una falta antiesportiva, l’acció o la intenció?

Resulta necessari dir: hem d’aprendre a fer compatible l’esforç legítim per guanyar amb l’educació i el respecte al reglament, font principal del que podríem anomenar “esportivitat”. Però per això ens caldrà recuperar, amb missió especial dels entrenadors, la categoria de la competitivitat, de ser cada dia millors respecte el darrer que vam fer i també respecte el nostre darrer enfrontament amb algú altre, sense que sigui una categoria moralment sospitosa. D’això depèn de que la capacitat d’educar de l’esport esdevingui una guia per la millora i la superació personals, on el resultat (que realment és el que compta en l’esport) sigui el reflex del treball ben fet, seriós i alhora alegre.

L’EVOLUCIÓ DELS CLÍNICS

Els entrenadors catalans tenim al nostre abast un cert ventall d’activitats de formació continuada. L’Associació Catalana d’Entrenadors de Basquetbol ha ofert, des de fa més de 25 anys, un nodrit fons d’activitats que van des dels tradicionals clínics fins a xerrades o seminaris amb una metodologia més activa i participativa.

Els clínics eren la peça angular de la formació continuada dels entrenadors/es, almenys fins l’arribada d’Internet. Ara són molts els recursos (articles, vídeos, etc.) que l’entrenador pot buscar a la xarxa, recursos que al cap i a la fi competeixen amb el fet de desplaçar-se per anar a escoltar a algun conferenciant.

L’altre dia em trobava amb la tessitura d’haver d’explicar a un grup de persones que no pertanyen al món del bàsquet què eren els clínics. Pels entrenadors resulta fàcil entendre aviat què és un clínic. En aquell moment vaig pensar: “És una activitat de formació a pista, amb un entrenador que disserta sobre un tema, amb l’ajuda d’un grup de jugadors”. Penso que aquest format és interessant pels entrenadors, però no és l’únic.

Darrerament els entrenadors hem tingut la possibilitat de participar d’activitats de formació d’índole més diversa que no només els clínics. Conferències a una aula o a pista, com ara la primera xerrada de Pesic amb l’ACEB, plantant la seva taula i el traductor al costat, al damunt del parquet de La Plana de Badalona, o bé el més recent Joan Plaza parlant de Direcció d’Equip al Clínic de Sitges 2008.

És un pas poder assistir a una conferència sense necessàriament obtindre exercicis o sistemes a canvi. En tot cas no ens enduem una activitat preparada per ser consumida pels nostres jugadors, però sí idees, conceptes o una sensació de voler fer alguna cosa de manera diferent a com hem fet fins aleshores. És interessant poder integrar també això en el nostre mètode de treball aportacions d’altres tècnics. Les sensacions són importants.

A més a més tenim activitat del tipus Seminaris, Tallers o workshops que en menor o major grau promouen la participació activa, i no merament passiva i receptiva, dels assistents. Fer activitat proactives, que promoguin una presa de partit i una decisió d’aprendre i d’interactuar de l’entrenador, pot ser un excel·lent filó de treball amb entrenadors pels propers anys.

Però els clínics continuen sent una activitat que, com a mínim per nombre d’assistent, és el tipus d’activitat que més gent aplega del món del bàsquet. Potser, ens hauríem de demanar, degut a que també (o serà sobretot?) són els que més sovint anuncien grans noms d’entrenadors ACB.

La incorporació de preparadors físics i fisioterapeutes en els clínics esdevé un motiu més d’obertura del món del bàsquet a altres professionals i a diferents metodologies de treball, cada vegada caminat més envers un entrenament integrat de les habilitats esportives. Això no només passa amb els clínics, sinó també amb altres activitats de formació. Penso que no trigarà en arribar el dia en que tindrem un psicòleg, o un expert en dinàmica grupal, esplaiant-se a peu de pista com ja ho està fent a l’aula.

Però podem traçar algunes línies futures de creixement i consolidació de nous formats en relació als clínics. Tenim, per exemple, que els clínics normalment es plantegen com una activitat formativa pels entrenadors. Dels jugadors poc o gens ens cuidem durant els clínics. Que l’activitat estigui pensada pels entrenador no treu que puguem dir-li als jugadors el per què d’allò que treballarem, tenir-los al costat quan expliquem de què anirà el treball, o fer-los algunes preguntes a mesura que avança el treball. Així ells també es sentirien informats i importants dins de l’activitat que també pot servir per la seva formació.

Una altra possible modificació dels clínics seria demanar als entrenadors participar, també, com a jugadors. La possibilitat d’aprendre també apareix en la participació, en moure’s i veure l’activitat des de dins: molt sovint ens trobem que la posició de seguretat a la tribuna ens permet desprestigiar en part el que veiem, o bé quedar-nos amb una visió superficial. Interessa que, com en alguns cursos d’entrenadors/es, s’incentivi la participació en diferents rols: entrenadors, jugador, etc. I és evident que permet viure la dinàmica grupal que proposa l’entrenador des d’un altre punt de vista.

Tanmateix hi ha moltes altres línies que podem explotar en la formació continuada d’entrenadors. L’ACEB pretén anar-ne investigant les possibilitats, i esperem que les activitats d’aquesta nova temporada 2008-09 us puguin suggerir interès a participar-hi a molt tècnics amb interès de formar-se.

FENT CAMÍ: QUI FA DE COACH DEL COACH?

La nostra formació com entrenadors i entrenadores resideix en diferents espais: la pista, les lectures, les tertúlies amb altres entrenadors.

Pel que fa a la nostra formació a pista, em vinc a referir sobretot a l'experiència de camp (court savvy). Hem de vivenciar diferents situacions i poder mirar retrospectivament què hem estat fent. Parlava amb un entrenador que és amant de les noves tecnologies i li proposava poder emmagatzemar les jugades que grafiem en els temps morts dels partits per veure després quines instruccions hem donat, de quina manera, etc. Em deia que un entrenador que coneixia ja ho havia fet, i que no li semblava especialment interessant. Potser enregistrar en àudio els temps mort seria més interessant.

Les lectures són un dels altres punts nuclears de la nostra formació. I no parlo tant de lectures de bàsquet, sinó de lectures en un sentit més ampli.

Les tertúlies és un àmbit impressionant d'aprenentatge. Recordo converses apassionants al curs de Màlaga, per exemple. La veritat és que de vegades giren en torn a una persona venerada, un guru del bàsquet que il·lumina a la resta. En altres ocasions el possible intercanvi és més simètric, sortint d'una posició de base més igualada. Totes dues fórmules tenen els seus avantatges i inconvenients.

Una de les premisses bàsiques per al nostre funcionament i millora com entrenadors és aconseguir tenir una visió des de fora del que estem fent. El contrapunt que, en segons quins casos, et pot donar la figura d'un supervisor/a. Parlo de la persona que pot ajudar-te a enfocar aquells temes especialment "calents" de la teva agenda personal, biogràfica. Darrerament s'ha posat de moda tenir coach, però en aquest cas m'estic referint a una dimensió més àmplia del servei que et pot donar un coach.

Per tant, i agafant el fil de la pregunta del títol: qui fa de coach del coach? Vosaltres teniu algú a qui adreçar-li com funciona el vostre equip, és a dir, quines pautes de funcionament tenen establertes? O bé quin tipus de persones teniu a l'equip, si són manipuladors/es o ocupen uns rols determinats més que uns altres? O bé definir progressivament quin voleu que sigui el vostre projecte com entrenadors?

Tot plegat, és veritat que aprenem vivenciant noves situacions, així com també a través de les lectures, que són un aspecte molt important del nostre aprenentatge. Lectures que cada cop van més lligades a temes de "psicologia" i que no venen a través d'un llibre, sinó d'alguna referència web. I també les tertúlies és un àmbit apassionant, ja sigui entre iguals o amb algun "expert".

Però hi ha un nivell d'anàlisi que difícilment podem arribar a assolir sinó és a través d'un supervisor/a. I és que al cap i a la fi els entrenadors hem de veure de quines persones, lectures o situacions podem aprendre, però sobretot aprendre a desvetllar el nostre propi funcionament.

LEGITIMATS A DIRIGIR: NOTES D’ASTÚCIA I SEDUCCIÓ

Fa unes setmanes el Toni Hernandez, Entrenador Superior i associat número 2963, va compartir amb nosaltres la seva visió del lideratge posant com exemple la situació del Barça amb el seu equip de futbol. Paral·lelament durant les cinc sessions dels Tallers de Direcció i Coordinació de Grups hem anat resseguint algunes de les claus per fonamentar la posició o rol de l’entrenador dins de la dinàmica grupal de l’equip.

Una de les coses que ha anat apareixent, tant en els Tallers com en l’escrit del company Toni Hernandez, és la feina de fer equip. És a dir, que fer l’equip no es delimita a confeccionar la plantilla al mes de juny, sinó que incorpora altres –rares- habilitats de la direcció de grup. Tot sovint estem una mica mancats de les tècniques i estratègies necessàries per afrontar amb èxit, i també de manera plaent, aquesta tasca.

Una de les circumstàncies que acompanya al fet de que l’equip no vingui fet, sinó que te l’has de fer teu, amb les teves normes bàsiques de funcionament i el teu estil de joc, és que el teu rol d’entrenador està legitimat, però només en part. Podríem dir que tens 100 dies de gràcia, si és que arriba a aquesta xifra, un marge en el que has de mostrar les teves cartes i anar fixant algunes de les pautes que regiran el teu sistema de gestió del grup.

Amb això vull dir que l’entrenador no té la seva vàlua inscrita en el rol que ocupa, en el seu estatus, com es diria en sociologia. El rol se l’ha d’anar fent seu a mesura que va construint de manera doblement normativa, podríem dir. Normativament pel que fa al comportament de l’equip, és a dir, pel que fa als límits que operen en el funcionament del grup, per donar una sèrie d’indicacions sobre el seu funcionament. Normativament també per les pautes necessàries per organitzar el joc que fa l’equip, ja que un entrenador és bàsicament qui fixa, desenvolupa i genera un estil de joc adequat a l’equip que entrena.

Així la legitimació de l’entrenador no apareix com necessària per l’obediència que cal retre a aquella figura d’autoritat, com podria ser en el discurs d’altres èpoques més autoritàries. És una legitimació que neix i es consolida a partir del treball de preparar l’equip i adequar-lo a la teva manera de dirigir-lo, ja que abans no havia entrenat amb tu i ara que tu l’entrenes, també hi ha un temps d’adaptació a la teva manera de fer.

La legitimitat, doncs, no és un tret que puguem donar per descomptat: en el nostre projecte com entrenadors, quan ens associem a un grup de jugadors, hem de tenir en compte que hi haurà obstacles i paranys en el funcionament regular del grup, i als que haurem d’estar atents de no caure.

La nostra habilitat per observar els comportaments grupals, les pautes de comunicació i els rols establerts durant la història del grup és la clau que ens obrirà la possibilitat de promoure canvis en el funcionament del grup. Sense cap mena de dubtes la nostra habilitat per moure’ns en diferents plans de la comunicació (la verbal i la no verbal; la dels supòsits bàsics; la que sigui clara i no ambigua; etc.) és la que ens anirà permetent desencallar situacions enquistades, i anar legitimant la nostra acció de govern, per fer un símil polític.

Tanmateix, i sense tenir legitimació per avançat, el que resulta apassionant de la feina de ser entrenador és anar conquerint, mica en mica, aquest espai de legitimació. No una maniobra en clau legislativa, sinó que la legitimació ens la proporciona el anar fent-nos nostre el rol d’entrenador, anar conformant una determinada relació entrenador-esportista, alhora que promovent una determinada manera de relacionar-se entre els esportistes.

Que estiguem proposant una sèrie de canvis en el grup que s’estiguin duent endavant és un bon senyal que s’està seguint la nostra manera de fer, encara que hem d’estar preparats per trobar-nos resistències, i no pensar que són situacions excepcionals, sinó més aviat del tot previsibles.

No una legitimació la nostra, al cap i a la fi, per la força, sinó per l’astúcia. Una maniobra orquestrada per anar sempre un pas per davant dels esportistes, i així també anar-los seduint i fent-los ballar la nostra música.