LEGITIMATS A DIRIGIR: NOTES D’ASTÚCIA I SEDUCCIÓ

Fa unes setmanes el Toni Hernandez, Entrenador Superior i associat número 2963, va compartir amb nosaltres la seva visió del lideratge posant com exemple la situació del Barça amb el seu equip de futbol. Paral·lelament durant les cinc sessions dels Tallers de Direcció i Coordinació de Grups hem anat resseguint algunes de les claus per fonamentar la posició o rol de l’entrenador dins de la dinàmica grupal de l’equip.

Una de les coses que ha anat apareixent, tant en els Tallers com en l’escrit del company Toni Hernandez, és la feina de fer equip. És a dir, que fer l’equip no es delimita a confeccionar la plantilla al mes de juny, sinó que incorpora altres –rares- habilitats de la direcció de grup. Tot sovint estem una mica mancats de les tècniques i estratègies necessàries per afrontar amb èxit, i també de manera plaent, aquesta tasca.

Una de les circumstàncies que acompanya al fet de que l’equip no vingui fet, sinó que te l’has de fer teu, amb les teves normes bàsiques de funcionament i el teu estil de joc, és que el teu rol d’entrenador està legitimat, però només en part. Podríem dir que tens 100 dies de gràcia, si és que arriba a aquesta xifra, un marge en el que has de mostrar les teves cartes i anar fixant algunes de les pautes que regiran el teu sistema de gestió del grup.

Amb això vull dir que l’entrenador no té la seva vàlua inscrita en el rol que ocupa, en el seu estatus, com es diria en sociologia. El rol se l’ha d’anar fent seu a mesura que va construint de manera doblement normativa, podríem dir. Normativament pel que fa al comportament de l’equip, és a dir, pel que fa als límits que operen en el funcionament del grup, per donar una sèrie d’indicacions sobre el seu funcionament. Normativament també per les pautes necessàries per organitzar el joc que fa l’equip, ja que un entrenador és bàsicament qui fixa, desenvolupa i genera un estil de joc adequat a l’equip que entrena.

Així la legitimació de l’entrenador no apareix com necessària per l’obediència que cal retre a aquella figura d’autoritat, com podria ser en el discurs d’altres èpoques més autoritàries. És una legitimació que neix i es consolida a partir del treball de preparar l’equip i adequar-lo a la teva manera de dirigir-lo, ja que abans no havia entrenat amb tu i ara que tu l’entrenes, també hi ha un temps d’adaptació a la teva manera de fer.

La legitimitat, doncs, no és un tret que puguem donar per descomptat: en el nostre projecte com entrenadors, quan ens associem a un grup de jugadors, hem de tenir en compte que hi haurà obstacles i paranys en el funcionament regular del grup, i als que haurem d’estar atents de no caure.

La nostra habilitat per observar els comportaments grupals, les pautes de comunicació i els rols establerts durant la història del grup és la clau que ens obrirà la possibilitat de promoure canvis en el funcionament del grup. Sense cap mena de dubtes la nostra habilitat per moure’ns en diferents plans de la comunicació (la verbal i la no verbal; la dels supòsits bàsics; la que sigui clara i no ambigua; etc.) és la que ens anirà permetent desencallar situacions enquistades, i anar legitimant la nostra acció de govern, per fer un símil polític.

Tanmateix, i sense tenir legitimació per avançat, el que resulta apassionant de la feina de ser entrenador és anar conquerint, mica en mica, aquest espai de legitimació. No una maniobra en clau legislativa, sinó que la legitimació ens la proporciona el anar fent-nos nostre el rol d’entrenador, anar conformant una determinada relació entrenador-esportista, alhora que promovent una determinada manera de relacionar-se entre els esportistes.

Que estiguem proposant una sèrie de canvis en el grup que s’estiguin duent endavant és un bon senyal que s’està seguint la nostra manera de fer, encara que hem d’estar preparats per trobar-nos resistències, i no pensar que són situacions excepcionals, sinó més aviat del tot previsibles.

No una legitimació la nostra, al cap i a la fi, per la força, sinó per l’astúcia. Una maniobra orquestrada per anar sempre un pas per davant dels esportistes, i així també anar-los seduint i fent-los ballar la nostra música.