EL QUE COMPTA ÉS EL RESULTAT

Darrerament es parla molt, en diferents àmbits, al voltant de la importància de l’educació a través de l’esport. El bàsquet passa per ser un dels esports amb millor premsa a nivell educatiu. Mentre que de vegades s’associa futbol amb violència (o amb fingiment de faltes o d’agressions), o el tennis amb una excessiva pressió psicològica sobre els infants, o la natació o la gimnàstica amb el sobreentrenament, el bàsquet té una raonable bona premsa.

A nivell social es reconeix que el bàsquet és un esport modern, que evoluciona en el seu reglament constantment i que manté un nivell acceptable d’agressivitat sense arribar a la violència gratuïta d’altres esports, com ara l’hoquei sobre gel. Però encara que siguem un esport modern, amb un reglament que evoluciona i s’adapta, i que la violència no sigui un dels nostres majors maldecaps, en quina situació estem en quan a l’aspecte competitiu?

Encara avui en dia existeix una fractura en el nostre esport entre els que defensen un esport formatiu, que educa en valors, i un esport competitiu, que és excessivament exigent, que no estén de ritmes d’aprenentatge, i que amb prou feines aconsegueix mantenir la dignitat dels seus participants.

Aquesta fractura la patim els entrenadors quan en alguna ocasió parlem de resultats durant l’etapa d’iniciació esportiva. Sembla temerari a més no poder dir-los en una reunió amb pares de minis o infantils que busques “rendiment” o que vols “guanyar”. Tenir com objectiu la victòria, sobretot en iniciació, té una etiqueta tèrbola en els darrers temps en que es fa èmfasi en divertir-se, aprendre, fer amics.

Tal vegada hauríem de distingir entre dir “vull que els nanos aprenguin a competir i a guanyar respectant el reglament” i “el meu objectiu és guanyar”. No és ben bé el mateix, i si ens proposem guanyar serà gràcies a la il·lusió, interès i coratge que hi posin els esportistes en tot allò que fan sota la nostra atenta mirada.

Sota aquesta consideració (que aprenguin a competir i a guanyar respectant el reglament) resulta artificial separar la formació de la competició o, més concretament, l’educació a favor de l’esportivitat de l’entrenament a favor de la competitivitat. L’entrenament és aprendre a competir, és a dir, ser el més capaç possible de solucionar els obstacles que van apareixent i, per dir-ho d’alguna manera visual, fent recular el rival fins poder-li fer cistella. I això no té res de moralment sospitós, encara i amb minis.

Alguns filòsofs de l’esport han dit que quan entres a practicar un esport acceptes una sèrie de limitacions que imposa el reglament. Segons Bernard Suits “practicar un esport és el intent voluntari de superar obstacles innecessaris”. Quan acceptes les decisions que emanen del reglament, i per l’esperit del qual vetllen els àrbitres, estàs actuant amb esportivitat o amb adequació al que t’imposa (i que tu mateix t’imposes) a través del reglament.

Darrerament hi ha hagut força debat sobre aquest tema: si un jugador es lesiona qui atura el joc, l’equip rival llençant la pilota fora (renunciant a fer cistella), o bé l’àrbitre xiulant? Que es penalitza en l’assenyalament d’una falta antiesportiva, l’acció o la intenció?

Resulta necessari dir: hem d’aprendre a fer compatible l’esforç legítim per guanyar amb l’educació i el respecte al reglament, font principal del que podríem anomenar “esportivitat”. Però per això ens caldrà recuperar, amb missió especial dels entrenadors, la categoria de la competitivitat, de ser cada dia millors respecte el darrer que vam fer i també respecte el nostre darrer enfrontament amb algú altre, sense que sigui una categoria moralment sospitosa. D’això depèn de que la capacitat d’educar de l’esport esdevingui una guia per la millora i la superació personals, on el resultat (que realment és el que compta en l’esport) sigui el reflex del treball ben fet, seriós i alhora alegre.