Els entrenadors de bàsquet tenim l’oportunitat al llarg del partit, a les pauses entre període i període, durant el descans, així com sobretot en els temps morts, de poder plantejar canvis en l’estratègia de l’equip.
Aquesta circumstància és quelcom de molt especial i que identifica en nostre esport. El futbol resta ancorat en una dimensió de no canvi, de mantenir la rigidesa d’un reglament que no permet modernitzar-lo gaire. Com passa i segueix passant amb el basquetbol, aquest esport avança, innova i es modernitza. En el tennis, per exemple, els entrenadors/es estan a la graderia i no es permet més que el contacte visual entre l’esportista i el preparador.
El temps mort, doncs, esdevé un dels trets característics del nostre esport i, alhora, suposa una de les delicades situacions de debat en torn al bàsquet base. En nou Reglament Mini proposa 8 períodes de 6 minuts i 2 temps morts al llarg del partit, amb l’única condició que no es poden demanar en el mateix període.
Una de les queixes recorrents d’entrenadors/es de bàsquet base ha estat aquesta diferència entre el reglament FIBA i el mini, així com el pasarel·le. En tots dos casos (mini i pasarel·le) parlem de 48 minuts de joc (encara que siguin a temps corregut) i 2 oportunitats d’aturar el joc en el moment que la pilota vagi fora, hagi una falta, una violació, etc.
Aquesta queixa sembla, a primer cop d’ull, coherent: si en un partit amb reglament FIBA pots arribar a demanar 5 temps morts i dura 40 minuts, com és que amb els altres dos reglaments i jugant més minuts es puguin demanar 2 i prou?
Aquest és un debat que s’obre cada vegada que es parla de les diferències entre reglaments. El que voldria a continuació és assenyalar breument alguna de les idees implícites que poden justificar aquesta situació reglamentària.
1. L’entrenador de base ja té els entrenaments. Aquesta és una idea implícita que resulta perillosa. Sembla justificar que, d’alguna forma, la pedagogia del minibàsquet es circumscriu als entrenaments i no pas a allò que l’entrenador/a pot assenyalar o proposar durant el partit. És fonamental entendre que la formació de l’esportista és integral en la mesura que també afecta als partits i al seu funcionament, a la direcció d’equip dels entrenadors/es, als canvis d’estratègia, etc.
2. N’hi ha prou amb temps que disposen els entrenadors/es en els minuts entre període i període. Sembla que oblidem que una de les qualitats del basquetbol (com ja ho hem assenyalat) és que es pugui plantejar un temps mort per frenar el joc del rival, i no només fer algun comentari entre període i període. Els canvis d’estratègies en els equips minis no són, potser, un canvi en les jugades d’atac (de fet, estem acostumats a que no n’hi hagi), però per exemple si un major èmfasi en la defensa i sortir ràpid al contraatac. En funció de poder demanar algun temps mort més en pot dependre el fet d’encaixar un parcial 0-20 o poder-lo aturar quan va 0-6.
3. L’entrenador ha de deixar jugar als nens/es. És veritat que el minibàsquet és un joc que permet que l’esportista estigui jugant en un espai que s’ha adequat a les seves característiques psicofísiques. Però deixar-los jugar sense que l’entrenador/a pugui aturar gaire vegades el partit em sembla una cosa ben diferent, ja que el minibàsquet perd una part d’un dels al·licients fonamentals del bàsquet gran.
4. Interessa que els partits no s’allarguin. Realment el que afecta tenir 2 temps morts, o bé 4 o 5, no esdevé un canvi massa important en la durada dels partits. De fet, es triga més (de l’ordre de 5 a 10 minuts) per omplir l’acta, si és que ens posem a mirar el detall.
No hi ha cap intenció de criticar o treure legitimitat a la reglamentació actual. Ara bé, tot i que considero que hem de donar temps al nou reglament mini, penso que la filosofia de regular i disminuir els temps morts en el bàsquet base (que ja la trobem d’uns anys ençà i no d’ara) parteix d’algunes idees implícites, però no un raonament clar i fonamentat. Crec que és interessant posar-les al descobert per poder dialogar millor sobre aquest assumpte.
Finalment, dir que tots els entrenadors busquem en el temps morts un element que identifiqui la nostra autoria. Som entrenadors de bàsquet ja que som capaços d’administrar un bé valuós i escàs, i jugar així amb els moments més brillants del nostre joc i també del rival. Crec que un dels atractius per un entrenador/a que comença és poder demanar temps morts, i el que caldria fixar-nos és per què fa servir aquell moment d’aturada en el joc.
Hem d’imaginar-nos si els entrenadors/es joves farien servir els temps morts per ordenar l’equip, o bé per dir-li més vegades el nom del porc a un jugador/a. Potser hem d’aprendre a viure amb l’escassetat de temps morts al bàsquet base. Però potser valdria la pena ser una mica més generosos amb l’entrenador/a, amb els esportistes i, en definitiva, amb l’esport.
14/03/08
01/03/08
CONÈIXER EL JOC I LES CONDICIONS DE L'ENTRENAMENT PER DESENVOLUPAR AQUESTA HABILITAT
Sovint sentim a dir que un jugador no és especialment hàbil amb la pilota a les mans, que no té unes grans condicions físiques, que a més a més és força menut i esquifit. Sovint aquests comentaris s’acompanyen amb un “no arribarà a professionals, però entén/coneix el joc.”
Ens hauríem de demanar els entrenadors que algun cop hàgim treball al bàsquet base: quins són els secrets per construir jugadors que coneguin el joc?
De vegades, però, ens conformem a conviure amb un discurs que cada cop resulta més inacceptable: el del talent innat, el de que "això ningú li ha ensenyat". Bé, com a mínim algú li haurà ensenyat, encara que s'ho hagi ensenyant ell/a mateix/a. Aquesta és la possibilitat gens remota de l’auto didactisme.
A mesura que hem anat avançant en l'estudi del talent esportiu, així com aprofundint en el coneixement de com funciona la ment i en general els organismes vius, ens hem donat compte que hi ha poques coses a les que estiguem destinats. Sabem, això sí, que morirem algun dia, i pel nostre codi genètic com espècie podem dir que estem "programats a aprendre". Però ben poca cosa més.
Així, tot plegat, són ben poques coses les que podem ficar en el sac dels tresors de la naturalesa. Hi ha factors hereditaris, és clar, però estem desenvolupant un patrimoni genètic a la nostra manera i orientant-nos cap allà on volem anar.
Com estem "programats a aprendre" podem dir que tenim una variabilitat molt gran. Podem tenir certa predisposició a ser una cosa, però en el moment que ens posem de debò a cercar un altre somni, un altre projecte per nosaltres, també estem capacitats d'aconseguir-ho. El que de vegades ens passa és que no decidim amb prou insistència i el nostre desig s'esvaeix.
Feta aquesta introducció, penso que cal apuntar una sèrie d'aspectes que condicionen, que generen situacions que ajuden a entrenar el "conèixer el joc". Incrementar les possibilitats d'un entrenament que convoqui condicions pel desenvolupament del talent esportiu requereix:
1 - Reconèixer les característiques pròpies d'un procés d'adquisició d'habilitats i recursos.
Una persona no és, de cop i volta, un jugador o jugadora que coneix el joc. Un es va familiaritzant amb l'esport, amb el reglament, amb les jugades, amb els companys, amb la pilota.
De fet, en psicologia esportiva es parla de la "regla del 10 anys", una regla no escrita en la millora dels esportistes que indica en llindar dels 10 anys per ser un expert d'aquell esport. Podem estar d'acord o no amb els 10 anys, però pren temps dominar qualsevol disciplina.
Tanmateix, el fet de reconèixer que és un procés ens ajuda a acceptar que de la mateixa manera que hi haurà progressos, també hi haurà moments de cert estancament o fins i tot de retrocessos. Tot això no ens ha d'alarmar sinó que ens ha de fer pensar que estem davant d'un procés natural d'aprenentatge, i que el ritme d'aprenentatge sovint segueix un interès intern de cada persona i de la seva circumstància.
2 - Repetir però variant.
Ens hem de treure del cap que puguem repetir dues vegades la mateixa acció, el mateix gest, el mateix moviment. La idea que es manega dins de l'aprenentatge tradicional de caire analític de que s'ha de "mecanitzar" un gest és certament un patrimoni bastant pobre en l'entrenament dels esports d'equip.
Més aviat el que hauríem de buscar, com assenyala de manera excel·lent Albert Batalla, la repetició i la variació del que repetim. D'alguna manera hem d'aconseguir esportistes flexibles, però no només en un sentit muscular i de mobilitat articular, sinó com organismes autònoms que saben adequar-se de manera intel·ligent a les variacions de l'entorn on operen.
3 - Plantejar situacions contextualitzades en el joc.
Per poder "repetir però variant" sense caure en el parany de la mecanització (sempre estem canviant algun aspecte) hem de poder acostar-nos al joc a partir de situacions contextualitzades. És a dir, situacions que no vagin a remolc d'un guió preestablert sinó que siguin sensibles al moment formatiu de l'esportista i a les situacions del joc que està volent resoldre per ell mateix. Hem de demanar-nos quines són les inquietuds de l'esportista, ja que la curiositat és el gran motor formatiu, de vegades exageradament desaprofitat.
Així, el que ens cal - i força - és reconèixer els patrons del joc que són propis de l'equip, així com els que nosaltres els proposem, i anar fiançant aquells aspectes genèrics que ajuden a donar forma a un model de joc. Aquestes pautes o patrons de joc serà el que, un cop practicats de manera repetida però variada, podrà donar pas a variacions sobre les variacions (les variacions que proposen els propis esportistes i que ens indiquen que comencen a conèixer i dominar el joc).
3 - Aprendre el joc acompanyat per l'entrenador/a però d'una certa manera.
No és el mateix aprendre el joc amb l'ombra del càstig passejant per les línies de banda que entrenar-se en veure els propis errors o mancances. Quan algú es troba assetjat sovint actua amb temor, i la motivació acaba sent no l'encert o el gaudi personal, que hauria de ser el motor indispensable de qualsevol activitat humana, sinó evitar el càstig. Miro de no equivocar-me per que no m’esbronquin.
Viure l'aprenentatge de manera relacionada amb el premi i el càstig convoca una manera de ser acompanyat, mentre que una altra manera seria acompanyar a l'esportista donant-li informació sobre el que fa i no entrant en un judici sumaríssim sobre el seu rendiment.
Tota conducta és adaptativa, així que les valoracions que fem sobre l'ètica d'aquestes conductes està circumscrita a la nostra posició d'observadors, que mai pot ser neutral. Aquesta descripció del que l'esportista fa, feta per l'entrenador/a, no és l'únic que podem fer, però hauríem de vigilar si el nostre sistema de recompensa en basa amb la dualitat premi/càstig i els efectes que això provoca en el procés de progressiva conquesta de l'autonomia per part de l'esportista.
4 - Adoptar una sèrie d'estratègies que promoguin la relació entre ells o elles.
Cada cop és més important, en parlar d'aprenentatge, aturar-nos a veure com es relacionen els esportistes entre ells. La manera de treballar en educació està canviant de tal manera que els esforços van encaminats, cada cop més, envers a una pedagogia dels grups.
El paper de l'entrenador en quan a transmissor de coneixement està canviant en les darreres dècades, i mica en mica està aflorant un ventall d'altres estratègies per dirigir i coordinar equips. Atendre a les relacions entre els esportistes i el que construeixen plegats dins l'equip resulta bàsic i molt enriquidor a l’hora de plantejar la millora continuada, també pel que fa al coneixement del joc que no només té una persona pel seu compte sinó també el que comparteix amb els altres. Les pautes o patrons de joc ho són quan estan compartides i consolidades dins d'una certa comunitat de pràctica.
5 - Tenir cura de les transicions entre les fases de joc.
Entrenar tenint en compte els 24" ens ha portat a pensar més en l'encadenament de les diferents fases de joc. Més enllà d'aquesta variació del reglament, resulta també necessari plantejar-nos, de manera clau en el nostre enquadrament de l'entrenament, com ajudem als esportistes a connectar els esforços defensius amb la transició a l'atac.
Si parem atenció a la iniciació esportiva, un dels aspectes estratègics (si és que ens parem a pensar en què vol dir "estratègia" en iniciació) que menys s'entrenen són els canvis de fase de joc, malgrat sigui molt recorrent en partit de pre-mini o mini que hi hagi moltes violacions, cistelles, etc. i aleshores els conseqüents canvis de fase de joc.
6 - Haver estar exposat a un sèrie d'hores de joc, encara que sigui virtual.
Dèiem en el punt 1 que el conèixer el joc era un procés, però ens ha quedat pendent de dir que és un procés que requereix pràctica i també podem acumular hores d'altres maneres. Per exemple, veure partits de bàsquet a la televisió o jugar amb el videojoc també resulta un element que suma hores.
En una cultura com la nostra, els entrenadors hauríem de plantejar-nos més seriosament com incorporar la imatge en els nostres entrenaments. Enregistrament d'entrenaments o partits, visionat conjunt amb els esportistes, i també el visionat de DVD's sobre criteri arbitral resulta d'importància cabdal per arribar a conèixer el joc.
7 - Aconseguir fer gaudir de la feina.
Finalment no podíem deixar de fer menció d'un aspecte crucial: el gaudi de l'esportista. Per molt que siguem defensors acèrrims d'una ètica espartana de l'entrenament, cal afegir la dosi suficient de diversió i alegria al joc que practiquen els esportistes que entrenem. Hem de cedir davant l'evidència que divertir-nos és la manera com millor podem estar aprenent, i quan precisament s'aprofita al màxim el nostre potencial evolutiu, allò que dèiem d'estar "programats a aprendre". Fins a quin punt? Doncs fins el punt de gaudir de l'activitat.
Fer agraït quelcom no és una tasca corrent. El bàsquet, encara que sigui una feina pels sèniors, no ha d'estar enemistada amb la diversió. Ens podem divertir (sobretot) fent bé la feina que tenim entre mans. Resulta que divertir-nos és la millor manera de treballar alguna cosa a fons, aprendre-la de memòria (encara que ens agrada més com diuen els anglosaxons, "by heart", pel cor, ja que ens evoca emoció i fruïció pel que fem) i desenvolupar les variacions sobre les variacions, que seran un excel·lent indicador d'un grau notable de coneixement del joc.
Ens hauríem de demanar els entrenadors que algun cop hàgim treball al bàsquet base: quins són els secrets per construir jugadors que coneguin el joc?
De vegades, però, ens conformem a conviure amb un discurs que cada cop resulta més inacceptable: el del talent innat, el de que "això ningú li ha ensenyat". Bé, com a mínim algú li haurà ensenyat, encara que s'ho hagi ensenyant ell/a mateix/a. Aquesta és la possibilitat gens remota de l’auto didactisme.
A mesura que hem anat avançant en l'estudi del talent esportiu, així com aprofundint en el coneixement de com funciona la ment i en general els organismes vius, ens hem donat compte que hi ha poques coses a les que estiguem destinats. Sabem, això sí, que morirem algun dia, i pel nostre codi genètic com espècie podem dir que estem "programats a aprendre". Però ben poca cosa més.
Així, tot plegat, són ben poques coses les que podem ficar en el sac dels tresors de la naturalesa. Hi ha factors hereditaris, és clar, però estem desenvolupant un patrimoni genètic a la nostra manera i orientant-nos cap allà on volem anar.
Com estem "programats a aprendre" podem dir que tenim una variabilitat molt gran. Podem tenir certa predisposició a ser una cosa, però en el moment que ens posem de debò a cercar un altre somni, un altre projecte per nosaltres, també estem capacitats d'aconseguir-ho. El que de vegades ens passa és que no decidim amb prou insistència i el nostre desig s'esvaeix.
Feta aquesta introducció, penso que cal apuntar una sèrie d'aspectes que condicionen, que generen situacions que ajuden a entrenar el "conèixer el joc". Incrementar les possibilitats d'un entrenament que convoqui condicions pel desenvolupament del talent esportiu requereix:
1 - Reconèixer les característiques pròpies d'un procés d'adquisició d'habilitats i recursos.
Una persona no és, de cop i volta, un jugador o jugadora que coneix el joc. Un es va familiaritzant amb l'esport, amb el reglament, amb les jugades, amb els companys, amb la pilota.
De fet, en psicologia esportiva es parla de la "regla del 10 anys", una regla no escrita en la millora dels esportistes que indica en llindar dels 10 anys per ser un expert d'aquell esport. Podem estar d'acord o no amb els 10 anys, però pren temps dominar qualsevol disciplina.
Tanmateix, el fet de reconèixer que és un procés ens ajuda a acceptar que de la mateixa manera que hi haurà progressos, també hi haurà moments de cert estancament o fins i tot de retrocessos. Tot això no ens ha d'alarmar sinó que ens ha de fer pensar que estem davant d'un procés natural d'aprenentatge, i que el ritme d'aprenentatge sovint segueix un interès intern de cada persona i de la seva circumstància.
2 - Repetir però variant.
Ens hem de treure del cap que puguem repetir dues vegades la mateixa acció, el mateix gest, el mateix moviment. La idea que es manega dins de l'aprenentatge tradicional de caire analític de que s'ha de "mecanitzar" un gest és certament un patrimoni bastant pobre en l'entrenament dels esports d'equip.
Més aviat el que hauríem de buscar, com assenyala de manera excel·lent Albert Batalla, la repetició i la variació del que repetim. D'alguna manera hem d'aconseguir esportistes flexibles, però no només en un sentit muscular i de mobilitat articular, sinó com organismes autònoms que saben adequar-se de manera intel·ligent a les variacions de l'entorn on operen.
3 - Plantejar situacions contextualitzades en el joc.
Per poder "repetir però variant" sense caure en el parany de la mecanització (sempre estem canviant algun aspecte) hem de poder acostar-nos al joc a partir de situacions contextualitzades. És a dir, situacions que no vagin a remolc d'un guió preestablert sinó que siguin sensibles al moment formatiu de l'esportista i a les situacions del joc que està volent resoldre per ell mateix. Hem de demanar-nos quines són les inquietuds de l'esportista, ja que la curiositat és el gran motor formatiu, de vegades exageradament desaprofitat.
Així, el que ens cal - i força - és reconèixer els patrons del joc que són propis de l'equip, així com els que nosaltres els proposem, i anar fiançant aquells aspectes genèrics que ajuden a donar forma a un model de joc. Aquestes pautes o patrons de joc serà el que, un cop practicats de manera repetida però variada, podrà donar pas a variacions sobre les variacions (les variacions que proposen els propis esportistes i que ens indiquen que comencen a conèixer i dominar el joc).
3 - Aprendre el joc acompanyat per l'entrenador/a però d'una certa manera.
No és el mateix aprendre el joc amb l'ombra del càstig passejant per les línies de banda que entrenar-se en veure els propis errors o mancances. Quan algú es troba assetjat sovint actua amb temor, i la motivació acaba sent no l'encert o el gaudi personal, que hauria de ser el motor indispensable de qualsevol activitat humana, sinó evitar el càstig. Miro de no equivocar-me per que no m’esbronquin.
Viure l'aprenentatge de manera relacionada amb el premi i el càstig convoca una manera de ser acompanyat, mentre que una altra manera seria acompanyar a l'esportista donant-li informació sobre el que fa i no entrant en un judici sumaríssim sobre el seu rendiment.
Tota conducta és adaptativa, així que les valoracions que fem sobre l'ètica d'aquestes conductes està circumscrita a la nostra posició d'observadors, que mai pot ser neutral. Aquesta descripció del que l'esportista fa, feta per l'entrenador/a, no és l'únic que podem fer, però hauríem de vigilar si el nostre sistema de recompensa en basa amb la dualitat premi/càstig i els efectes que això provoca en el procés de progressiva conquesta de l'autonomia per part de l'esportista.
4 - Adoptar una sèrie d'estratègies que promoguin la relació entre ells o elles.
Cada cop és més important, en parlar d'aprenentatge, aturar-nos a veure com es relacionen els esportistes entre ells. La manera de treballar en educació està canviant de tal manera que els esforços van encaminats, cada cop més, envers a una pedagogia dels grups.
El paper de l'entrenador en quan a transmissor de coneixement està canviant en les darreres dècades, i mica en mica està aflorant un ventall d'altres estratègies per dirigir i coordinar equips. Atendre a les relacions entre els esportistes i el que construeixen plegats dins l'equip resulta bàsic i molt enriquidor a l’hora de plantejar la millora continuada, també pel que fa al coneixement del joc que no només té una persona pel seu compte sinó també el que comparteix amb els altres. Les pautes o patrons de joc ho són quan estan compartides i consolidades dins d'una certa comunitat de pràctica.
5 - Tenir cura de les transicions entre les fases de joc.
Entrenar tenint en compte els 24" ens ha portat a pensar més en l'encadenament de les diferents fases de joc. Més enllà d'aquesta variació del reglament, resulta també necessari plantejar-nos, de manera clau en el nostre enquadrament de l'entrenament, com ajudem als esportistes a connectar els esforços defensius amb la transició a l'atac.
Si parem atenció a la iniciació esportiva, un dels aspectes estratègics (si és que ens parem a pensar en què vol dir "estratègia" en iniciació) que menys s'entrenen són els canvis de fase de joc, malgrat sigui molt recorrent en partit de pre-mini o mini que hi hagi moltes violacions, cistelles, etc. i aleshores els conseqüents canvis de fase de joc.
6 - Haver estar exposat a un sèrie d'hores de joc, encara que sigui virtual.
Dèiem en el punt 1 que el conèixer el joc era un procés, però ens ha quedat pendent de dir que és un procés que requereix pràctica i també podem acumular hores d'altres maneres. Per exemple, veure partits de bàsquet a la televisió o jugar amb el videojoc també resulta un element que suma hores.
En una cultura com la nostra, els entrenadors hauríem de plantejar-nos més seriosament com incorporar la imatge en els nostres entrenaments. Enregistrament d'entrenaments o partits, visionat conjunt amb els esportistes, i també el visionat de DVD's sobre criteri arbitral resulta d'importància cabdal per arribar a conèixer el joc.
7 - Aconseguir fer gaudir de la feina.
Finalment no podíem deixar de fer menció d'un aspecte crucial: el gaudi de l'esportista. Per molt que siguem defensors acèrrims d'una ètica espartana de l'entrenament, cal afegir la dosi suficient de diversió i alegria al joc que practiquen els esportistes que entrenem. Hem de cedir davant l'evidència que divertir-nos és la manera com millor podem estar aprenent, i quan precisament s'aprofita al màxim el nostre potencial evolutiu, allò que dèiem d'estar "programats a aprendre". Fins a quin punt? Doncs fins el punt de gaudir de l'activitat.
Fer agraït quelcom no és una tasca corrent. El bàsquet, encara que sigui una feina pels sèniors, no ha d'estar enemistada amb la diversió. Ens podem divertir (sobretot) fent bé la feina que tenim entre mans. Resulta que divertir-nos és la millor manera de treballar alguna cosa a fons, aprendre-la de memòria (encara que ens agrada més com diuen els anglosaxons, "by heart", pel cor, ja que ens evoca emoció i fruïció pel que fem) i desenvolupar les variacions sobre les variacions, que seran un excel·lent indicador d'un grau notable de coneixement del joc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
