En el darrer escrit parlava de com afrontem els entrenadors els parcials a favor i en contra del partits. És un tema nuclear per la nostra direcció de partit saber-los manegar, ja que de la nostra traça en intercedir en aquests parcials dependrà les nostres possibilitats de victòria. Això val tant per tallar el bon joc del rival com també per prolongar les fases de bon joc del nostre equip, com també per trobar solucions a les nostres fases de joc poc consistent.
Però de fet hem de mirar amb una mica més de perspectiva i així podrem veure que no sempre està en la nostra mà capgirar una dinàmica de partit. Hi ha una dinàmica inherent al propi equip, però ara em refereixo específicament a l’equip de jugadors o jugadores.
D’un temps ençà navego pel món de l’entrenament amb aquesta idea: un equip no és realment un sol equip, sinó que realment en són dos. Un el conformen els jugadors i l’altre, els tècnics. Encara que només sigui un entrenador, aquest parlarà en ocasions amb el delegat, el director tècnic del club, o bé algú que l’assessori. Tots dos equips tenen objectius en comú, però també n’hi ha que no comparteixen. És una realitat que convé tenir present, sinó podem arribar a confondre els objectius dels entrenadors amb els objectius que vol l’equip (de jugadors). I no sempre són coincidents.
En els Tallers de Direcció i Coordinació de Grups de l’ACEB pretenem donar una visió dels grups afegint a la idea comú de la importància de la direcció i lideratge de l’entrenador una altra. I aquesta no és menys important: que si bé els equips els portem els entrenadors, hem de tenir clar i assumir que els grups es porten ells mateixos.
Què vull dir amb això? Doncs que la dinàmica grupal preexistent a nosaltres (la història del grup) condiciona el seu funcionament actual, si convé saber guaitar-la. El primer de tot cal saber-la veure i poder-los fer de mirall als jugadors, regalar-los una instantània del que estan fent... Tot plegat i com a primer pas abans de reptes de canvi, per que s’hi reconeguin, abans de prendre cap altra mesura.
També passa que, en el nostre accionar sobre els jugadors, proposant activitats als entrenaments i repartint els minuts de joc, es produeix una resposta en els jugadors/es, una reacció a les nostres demandes. Aquesta resposta pot ser de rebuig del que nosaltres proposem, de mantenir una dinàmica que ja hi havia i que no volen canviar per la nostra. No ens ho hem de prendre a pit, com alguna cosa personal, sinó com una resposta natural dels grups. Hem d’esperar la resistència al canvi en les persones i també en els grups, ja que la por i l’ansietat a perdre el que tenien, així com la por per l’arribada del que vindrà de nou, constitueixen poderosos motors de resistència al canvi. El progrés no arriba mai per la via fàcil...
La resistència a canviar no és mai un problema, sinó una fase en la vida dels grups. De vegades pensem: “Aquests no volen córrer... Doncs ara veuran que és córrer, i a més sense pilota”. I trobo que aquesta lectura no és prou hàbil, ja que respon a la manca d’intensitat dels jugadors amb el càstig, que com és característic no té relació amb allò que s’ha fet. A grans problemes, de vegades són aquestes les solucions que prenem. Grans i equivocades. Potser és un gran problema per nosaltres, els entrenadors, però potser no ho és tant pels jugadors (potser consideren que ja corren prou). Tot és veure quan han de córrer per assolir allò que volen fer plegats.
La resistència al canvi, doncs, no és una notícia com una altra. Al cap i a la fi és una molt bona notícia, ja que indica que el grup s’està movilitzant, encara que sigui per portar-te la contrària. Allò que estàs fent està afectant quelcom que els importa, que els fa por que toquis i remenis gaire. Així s’assenyala que allò que els estem tocant els està posant en alerta, en guàrdia, i efectivament es posen a defensar les seves posicions. Però si més no el que hem fet els ha remogut per dins.
Diu el filòsof Ludwig Wittgenstein: “La solució als problemes que veus en la teva vida és viure de tal forma que desaparegui allò problemàtic.” I és veritat que, fins a cert punt, de vegades ens amoïnem amb problemes que realment no ho són, o que estan en la nostra manera de veure el món, i no en la manera que tenen de prendre’s les coses els esportistes.
Així cal veure quins problemes volen assumir els esportistes com propis, quina part de la realitat de l’equip volen canviar, i així anar definint mica en mica quina és l’aposta decidida (el projecte) que volen fer per seu futur. Un futur que, treballant i gaudint junts, pot deparar-los allò que es proposin.
17/04/08
02/04/08
TRENCAR PARCIALS (:) A FAVOR I EN CONTRA
En el bàsquet de totes les categories els equips viuen gràcies als parcials més o menys generosos que fan i sovint defalleixen amb (o durant) els que reben. El partit va amunt i avall, més com una muntanya russa amb minis i pre-minis, no tant amb els que són més grans. Sovint els entrenadors i entrenadores tenim cel per “frenar” aquest parcial, i resulta que de vegades, se’ns plantegen dilemes. Com ara ens escriu un dels nostres lectors-opinadors com en Mikel Rius, dient
“Quan es parla de 'trencar un parcial del rival' és quelcom que tots tenim clar. Però no xoca una mica això amb la filosofia d'aprenentatge...? Per què demano el temps mort aquest? Per què si no em trenquen el partit i el perdo segur? O perquè així els meus jugadors poden reaccionar, veure els errors i els hi és més profitós en el seu aprenentatge? S'ha de ser curós amb el llenguatge...” (El Bloc de l’ACEB, entrada i comentaris a Els temps morts en el bàsquet base: massa pocs?)
La veritat és que trencar o tallar un parcial del rival pot tenir finalitats diferents en funció del motiu que convoqui a l’entrenador/a demanar-lo. Moltes vegades es planteja si hem de deixar que els nens reaccionin de manera independent, autònoma però... això no necessita d’un entrenament, d’una preparació determinada?
Recordo que la setmana passada vaig posar una nova norma als mini-partits dels meus entrenaments amb l’equip sènior que entreno. Hem passat d’entrenar 9, 10 jugadors a fer-ho 12 o 13. En el 5c5 abans no fèiem canvis, ara hem de fer-ne. Els vaig demanar que fessin ells mateixos els canvis durant l’entrenament, podent-me centrar jo mateix en la resta d’aspectes. Dos equips i 1-2 canvis per equip. El primer dia d’entrenament em vaig donar compte que els jugadors demanaven el canvi a mig partit (sovint juguem a 8 punts) quan les coses no els sortien prou bé. Detectant aquesta situació de “sortir-se” de l’entrenament, al dia següent vaig afegir la norma addicional que no podien fer canvis durant els partits, sinó entre el que just acaba i el següent. Amb mesures d’aquesta mena és al que em vinc a referir com una “preparació determinada”: quelcom que els pugui servir per afrontar els partits amb una determinada actitud.
Quan em refereixo a un entrenament o preparació determinada, en aquest cas concret, estic pensant en aprendre a “saber reaccionar”. Una habilitat que s’aprèn, que s’entrena. Una habilitat necessària per evitar rebre parcials als partits, i per fer-ne d’una manera regular. Hem refereixo precisament a això. I em demano: si amb sèniors encara has d’atendre a aquests aspectes d’actitud, concentració i tensió, com no entendre que amb minis o infantils potser has de ser tu qui decideixi aturar el partit o bé ser un crack proposant situacions als entrenaments?
Podem preparar durant els entrenaments als nostres minis o infantils per saber reaccionar, i és clar. Podem donar-los l’oportunitat de demanar ells un temps morts a l’entrenament i reunir-se (si, si, encara que tinguin 10 anys ho poden fer); podem aturar nosaltres i adreçar-nos a un dels equips, per exemple el que està rebent el parcial, i mirar d’organitzar-los d’una altra manera, ajudant-los una mica a refer-se. Podem també trobar altres solucions, com incorporar elements reglamentaris d’altres esports per afavorir el “estar ficat”. És fantàstic que en l’handbol els jugadors han de deixar la pilota plantada a terra on s’ha comés la violació o falta d’atac, i l’equip defensor té l’oportunitat de mostrar si està “ficat” si treu la pilota el més ràpid que pugui i aconsegueix un contraatac clar.
Les habilitats estratègiques són aquelles que ens permeten relacionar-nos amb la normativa de l’esport. Sovint confonem la relativa poca importància de les estratègies (en el sentit de sistemes de joc, ja sigui per l'atac o per la defensa) en iniciació amb una indiferència (o fins i tot un oblit) envers les habilitats estratègiques.
Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport. Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi. Les tècniques, amb els objectes fixes. Les tàctiques, amb els companys i adversaris. Les estratègiques, amb el reglament (normes). Les interpretatives, amb els fets. Per tant, més enllà de l'etiqueta de l'estratègia (com a jugada defensiva o ofensiva que preparem i assagem), hem de poder encabir un treball en relació amb les normes que comporten el reglament de cada esport. Les jugades no són recomanades en iniciació (es promou un joc lliure o per conceptes com a millor manera d'introduir l'esportista), però algú pot negar-se a l'evidència de que les habilitats estratègiques són indispensables per entendre el joc i ser un jugador/a intel·ligent?
Tot plegat, diguem-li “habilitats estratègiques” o si preferim dir “estar ficat”, el que és clar és que cal promoure un cert ambient d’entrenament, una exigència mental determinada per poder aprendre i preparar-se a sobreposar-se a un parcial en contra. I anant una mica més enllà, cal desenvolupar aquest entorn o ambient d’entrenament per aprendre i reconèixer en la pràctica que si tu ets capaç de fer els parcials al teu favor i evites els del rival, això podrà donar com a conseqüència la victòria.
Entenc que, a més a més de tot això, aprendre a guanyar un partit de minis entre entrenadors i jugadors -uns organitzant, ordenant; els altres jugant, encistellant- és també un aprenentatge que cal construir i que mostra de manera nítida el treball que estem fent plegats. També en iniciació el nostre segell com entrenadors i entrenadores, a través dels temps morts però també de deixar-los reaccionar (si és que ho hem entrenat), és important.
Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.
“Quan es parla de 'trencar un parcial del rival' és quelcom que tots tenim clar. Però no xoca una mica això amb la filosofia d'aprenentatge...? Per què demano el temps mort aquest? Per què si no em trenquen el partit i el perdo segur? O perquè així els meus jugadors poden reaccionar, veure els errors i els hi és més profitós en el seu aprenentatge? S'ha de ser curós amb el llenguatge...” (El Bloc de l’ACEB, entrada i comentaris a Els temps morts en el bàsquet base: massa pocs?)
La veritat és que trencar o tallar un parcial del rival pot tenir finalitats diferents en funció del motiu que convoqui a l’entrenador/a demanar-lo. Moltes vegades es planteja si hem de deixar que els nens reaccionin de manera independent, autònoma però... això no necessita d’un entrenament, d’una preparació determinada?
Recordo que la setmana passada vaig posar una nova norma als mini-partits dels meus entrenaments amb l’equip sènior que entreno. Hem passat d’entrenar 9, 10 jugadors a fer-ho 12 o 13. En el 5c5 abans no fèiem canvis, ara hem de fer-ne. Els vaig demanar que fessin ells mateixos els canvis durant l’entrenament, podent-me centrar jo mateix en la resta d’aspectes. Dos equips i 1-2 canvis per equip. El primer dia d’entrenament em vaig donar compte que els jugadors demanaven el canvi a mig partit (sovint juguem a 8 punts) quan les coses no els sortien prou bé. Detectant aquesta situació de “sortir-se” de l’entrenament, al dia següent vaig afegir la norma addicional que no podien fer canvis durant els partits, sinó entre el que just acaba i el següent. Amb mesures d’aquesta mena és al que em vinc a referir com una “preparació determinada”: quelcom que els pugui servir per afrontar els partits amb una determinada actitud.
Quan em refereixo a un entrenament o preparació determinada, en aquest cas concret, estic pensant en aprendre a “saber reaccionar”. Una habilitat que s’aprèn, que s’entrena. Una habilitat necessària per evitar rebre parcials als partits, i per fer-ne d’una manera regular. Hem refereixo precisament a això. I em demano: si amb sèniors encara has d’atendre a aquests aspectes d’actitud, concentració i tensió, com no entendre que amb minis o infantils potser has de ser tu qui decideixi aturar el partit o bé ser un crack proposant situacions als entrenaments?
Podem preparar durant els entrenaments als nostres minis o infantils per saber reaccionar, i és clar. Podem donar-los l’oportunitat de demanar ells un temps morts a l’entrenament i reunir-se (si, si, encara que tinguin 10 anys ho poden fer); podem aturar nosaltres i adreçar-nos a un dels equips, per exemple el que està rebent el parcial, i mirar d’organitzar-los d’una altra manera, ajudant-los una mica a refer-se. Podem també trobar altres solucions, com incorporar elements reglamentaris d’altres esports per afavorir el “estar ficat”. És fantàstic que en l’handbol els jugadors han de deixar la pilota plantada a terra on s’ha comés la violació o falta d’atac, i l’equip defensor té l’oportunitat de mostrar si està “ficat” si treu la pilota el més ràpid que pugui i aconsegueix un contraatac clar.
Les habilitats estratègiques són aquelles que ens permeten relacionar-nos amb la normativa de l’esport. Sovint confonem la relativa poca importància de les estratègies (en el sentit de sistemes de joc, ja sigui per l'atac o per la defensa) en iniciació amb una indiferència (o fins i tot un oblit) envers les habilitats estratègiques.
Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport. Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi. Les tècniques, amb els objectes fixes. Les tàctiques, amb els companys i adversaris. Les estratègiques, amb el reglament (normes). Les interpretatives, amb els fets. Per tant, més enllà de l'etiqueta de l'estratègia (com a jugada defensiva o ofensiva que preparem i assagem), hem de poder encabir un treball en relació amb les normes que comporten el reglament de cada esport. Les jugades no són recomanades en iniciació (es promou un joc lliure o per conceptes com a millor manera d'introduir l'esportista), però algú pot negar-se a l'evidència de que les habilitats estratègiques són indispensables per entendre el joc i ser un jugador/a intel·ligent?
Tot plegat, diguem-li “habilitats estratègiques” o si preferim dir “estar ficat”, el que és clar és que cal promoure un cert ambient d’entrenament, una exigència mental determinada per poder aprendre i preparar-se a sobreposar-se a un parcial en contra. I anant una mica més enllà, cal desenvolupar aquest entorn o ambient d’entrenament per aprendre i reconèixer en la pràctica que si tu ets capaç de fer els parcials al teu favor i evites els del rival, això podrà donar com a conseqüència la victòria.
Entenc que, a més a més de tot això, aprendre a guanyar un partit de minis entre entrenadors i jugadors -uns organitzant, ordenant; els altres jugant, encistellant- és també un aprenentatge que cal construir i que mostra de manera nítida el treball que estem fent plegats. També en iniciació el nostre segell com entrenadors i entrenadores, a través dels temps morts però també de deixar-los reaccionar (si és que ho hem entrenat), és important.
Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
