L’EVOLUCIÓ DELS CLÍNICS

Els entrenadors catalans tenim al nostre abast un cert ventall d’activitats de formació continuada. L’Associació Catalana d’Entrenadors de Basquetbol ha ofert, des de fa més de 25 anys, un nodrit fons d’activitats que van des dels tradicionals clínics fins a xerrades o seminaris amb una metodologia més activa i participativa.

Els clínics eren la peça angular de la formació continuada dels entrenadors/es, almenys fins l’arribada d’Internet. Ara són molts els recursos (articles, vídeos, etc.) que l’entrenador pot buscar a la xarxa, recursos que al cap i a la fi competeixen amb el fet de desplaçar-se per anar a escoltar a algun conferenciant.

L’altre dia em trobava amb la tessitura d’haver d’explicar a un grup de persones que no pertanyen al món del bàsquet què eren els clínics. Pels entrenadors resulta fàcil entendre aviat què és un clínic. En aquell moment vaig pensar: “És una activitat de formació a pista, amb un entrenador que disserta sobre un tema, amb l’ajuda d’un grup de jugadors”. Penso que aquest format és interessant pels entrenadors, però no és l’únic.

Darrerament els entrenadors hem tingut la possibilitat de participar d’activitats de formació d’índole més diversa que no només els clínics. Conferències a una aula o a pista, com ara la primera xerrada de Pesic amb l’ACEB, plantant la seva taula i el traductor al costat, al damunt del parquet de La Plana de Badalona, o bé el més recent Joan Plaza parlant de Direcció d’Equip al Clínic de Sitges 2008.

És un pas poder assistir a una conferència sense necessàriament obtindre exercicis o sistemes a canvi. En tot cas no ens enduem una activitat preparada per ser consumida pels nostres jugadors, però sí idees, conceptes o una sensació de voler fer alguna cosa de manera diferent a com hem fet fins aleshores. És interessant poder integrar també això en el nostre mètode de treball aportacions d’altres tècnics. Les sensacions són importants.

A més a més tenim activitat del tipus Seminaris, Tallers o workshops que en menor o major grau promouen la participació activa, i no merament passiva i receptiva, dels assistents. Fer activitat proactives, que promoguin una presa de partit i una decisió d’aprendre i d’interactuar de l’entrenador, pot ser un excel·lent filó de treball amb entrenadors pels propers anys.

Però els clínics continuen sent una activitat que, com a mínim per nombre d’assistent, és el tipus d’activitat que més gent aplega del món del bàsquet. Potser, ens hauríem de demanar, degut a que també (o serà sobretot?) són els que més sovint anuncien grans noms d’entrenadors ACB.

La incorporació de preparadors físics i fisioterapeutes en els clínics esdevé un motiu més d’obertura del món del bàsquet a altres professionals i a diferents metodologies de treball, cada vegada caminat més envers un entrenament integrat de les habilitats esportives. Això no només passa amb els clínics, sinó també amb altres activitats de formació. Penso que no trigarà en arribar el dia en que tindrem un psicòleg, o un expert en dinàmica grupal, esplaiant-se a peu de pista com ja ho està fent a l’aula.

Però podem traçar algunes línies futures de creixement i consolidació de nous formats en relació als clínics. Tenim, per exemple, que els clínics normalment es plantegen com una activitat formativa pels entrenadors. Dels jugadors poc o gens ens cuidem durant els clínics. Que l’activitat estigui pensada pels entrenador no treu que puguem dir-li als jugadors el per què d’allò que treballarem, tenir-los al costat quan expliquem de què anirà el treball, o fer-los algunes preguntes a mesura que avança el treball. Així ells també es sentirien informats i importants dins de l’activitat que també pot servir per la seva formació.

Una altra possible modificació dels clínics seria demanar als entrenadors participar, també, com a jugadors. La possibilitat d’aprendre també apareix en la participació, en moure’s i veure l’activitat des de dins: molt sovint ens trobem que la posició de seguretat a la tribuna ens permet desprestigiar en part el que veiem, o bé quedar-nos amb una visió superficial. Interessa que, com en alguns cursos d’entrenadors/es, s’incentivi la participació en diferents rols: entrenadors, jugador, etc. I és evident que permet viure la dinàmica grupal que proposa l’entrenador des d’un altre punt de vista.

Tanmateix hi ha moltes altres línies que podem explotar en la formació continuada d’entrenadors. L’ACEB pretén anar-ne investigant les possibilitats, i esperem que les activitats d’aquesta nova temporada 2008-09 us puguin suggerir interès a participar-hi a molt tècnics amb interès de formar-se.