LA MILLORA INDIVIDUAL DEL JUGADOR

Els entrenadors sovint ens plantegem cuidar-nos de l’evolució del jugador/a a través d’un programa de millora individual: entrenaments de tecnificació, preparació física personalitzada, una dieta equilibrada, fixar algunes sèries de tir després dels entrenaments...

Enguany el Clínic de Nadal de l’ACEB, que per tercera ocasió tindrà lloc a Sant Adrià del Besòs, tracta sobre la tècnica i tàctica individual. Crec es és una bona ocasió d’integrar diferents perspectives, tenint en compte els diferents perfils dels ponents. Tanmateix seria interessant plantejar-nos, també, què té d’individual i què té de col·lectiu la tècnica i tàctica individual. Pot semblar una mica absurd demanar-nos si la tècnica individual té quelcom de col·lectiu. A primer cop d’ull s’intueix un contrasentit. Però no és tan agosarat si considerem que la millora individual sempre és en relació a que hom aprèn de manera compartida amb els altres.

Entenc que el jugador no aprèn aïllat, en el buit, sinó en relació amb la resta de companys de l’equip. Aprèn també comunicant-se als partits amb els rivals, o bé modificant alguns recursos del joc en funció del tipus d’arbitratge. El jugador, al cap i a la fi, interactua constantment amb tothom, fins i tot el públic, durant els partits. Durant els entrenaments és a través de la relació amb companys i entrenadors que es poden assolir millores en el joc. Però, tenint en compte això, quin paper li atorguem a la millora individual del jugador en relació al grup al que pertany?

Cal prendre mesures urgents per entendre que el jugador, en un esport d’equip, evoluciona a mesura que el tarannà de l’equip es va formant. Aquesta temporada estem veient ple de casos d’equips grecs i russos que s’han embarcat en una febre de fitxatges per tal de poder competir pel màxim a l’Eurolliga. No hi ha dubte que han contractat jugadors excepcionals en quan al seu talent individual, estrelles als seus equips d’origen... Però com tot caldrà veure com evoluciona l’equip i els seus jugadors a mesura que passen els mesos. En la mesura que van concretant el projecte l’equip millorarà en el conjunt de prestacions i el rendiment ofert.

En l’esport professional, avui en dia, es confia sovint en els grans noms que no pas en una reflexió detallada de com construir un equip que va assolint millores progressives en el seu joc. Que amb el pas del temps l’equip millori i rendeixi cada cop a un més alt nivell indicarà, sense cap mena de dubte, que els jugadors també estan assolint una millora individual fruit de la perspectiva que hi aporta l’entrenador.

De vegades ens falta, precisament, perspectiva per prendre consciència sobre tot això: que la millora individual arribarà quan acompanyem els esportistes en el viatge de trobar-se treballant plegats. Tenim un prisma determinat que ens porta a plantejar-nos: “En la mesura que millorin individualment, milloraran com equip”. La causa de la millora col·lectiva la posem en el fet de que en primer lloc millorin individualment. Aleshores l’efecte, la millora col·lectiva, serà produïda un cop hàgim millorat individualment. Aquesta és la creença generalitzada.

Crec que és important plantejar que el repte de l’entrenament esportiu és posar als jugadors en el camí de trobar la manera de treballar bé plegats. Entenc que la millora individual vindrà aleshores rodada, formarà part d’un procés i d’una història grupal que els esportistes comparteixen, i que els ajudarà a créixer. El que ens interessa, principalment, és que aprenguin a jugar plegats mentre aprenen a diversificar el ventall d’habilitats que dominen i que van construint dins un repertori grupal, basat en la comunicació i la cooperació.

Un exemple per enfilar la recta final de l’article. De vegades un jugador no assisteix a un entrenament (un examen, un sopar d’empresa, etc.) i se li demana que entreni pel seu compte un dia fent una sessió de tir, que se’n vaig a córrer o bé que “recuperi” l’entrenament amb un altre equip. Hi ha alguna lògica més enllà de la purament fisiològica, energètica, en aquest fet d’altra banda tant comú als nostres clubs? Quin sentit té entrenar amb un equip, amb uns companys, que no siguin els teus habituals? Què en traiem?

En el rerefons d’aquest debat apareix la disjuntiva entre treballar amb una metodologia més analítica o bé una de més global. Aquest és un debat que ja comença a bellugar-se tant bon punt s’aborda el temari actual del Curs d’Entrenador d’Iniciació i que també, de ben segur, podrem portar fins a espais de formació com el proper Clínic de Nadal de l’ACEB.