EL DEBILITAMENT DEL ROL DE L’ENTRENADOR

Si hi ha un tema comú en l’actualitat del món polític, de l’empresarial i també de l’esport, aquest és el paper dels enllaços en les relacions institucionals o organitzatives. Sentim a parlar dels enllaços i les comissions bilaterals entre govern central i autonòmic pel tema del finançament, dels enllaços sindicals en els expedients de regulació de l’ocupació (un eufemisme per no dir “expedients d’acomiadament”), com també hem sentit a parlar en els darrers dies dels enllaços entre diferents faccions dins d’un club esportiu.

En la construcció d’un rol d’entrenador que sigui prou reconegut de portes enfora (pares, dirigents, jugadors en l’esport de base; mitjans de comunicació i agents en l’esport professional) cal traçar una sèrie d’estratègies per acumular prou poder. Entenc poder com l’autoritat que l’entrenador assumeix a mesura que orienta i organitza el treball de l’equip d’una manera cada cop més contrastada, assolint la construcció d’un entorn d’entrenament amb prou garanties. Per poder prendre les decisions que li correspongui, és important que l’entrenador esdevingui una persona amb poder reconegut des de dins, i també des de fora de l’equip.

A banda d’assolir majors llindars de poder, l’entrenador cal que protegeixi els esportistes de l’entorn. Hi ha pressions que assetgen els esportistes, i no cal anar a petar a l’esport professional. Un entrenador ha de tenir una idea clara de quina informació externa fa arribar als jugadors, així com tenir cura d’aquelles persones que se li adrecen als jugadors, per tal de que no pugui haver comentaris o intervencions d’altres professionals que enverinin la comunicació grupal. Aquesta és una de les seves funcions primordials.

No podem oblidar que la funció de l’entrenador és precisament la d’assegurar una situació còmode de treball, un entorn en el que l’esportista es pugui entrenar a gust. Aquesta condició és bàsica no només pel benefici dels jugadors en la millora del seu rendiment, sinó que involucra de manera directe i tenaç la construcció de la carrera professional com entrenador. Un rol d’entrenador amb prou poder i autoritat esdevé l’acreditació per ser contractat per clubs de més projecció, així com també afrontar reptes de més envergadura dins del mateix equip on està treballant.

Hi ha diferents situacions on l’entrenador cedeix la seva funció de contenció de l’equip. És aleshores, quan no actua com a filtre d’entrada d’informació a l’equip, que fracassa en la seva funció d’enllaç entre els jugadors i altres estaments del club. Ell és responsable del rendiment de l’equip, juntament amb els jugadors, i ell s’hauria de presentar com interlocutor vàlid al que cal adreçar-se, no pas els jugadors amb algú altre. Comunicar-se de portes enfora és una de les altres atribucions bàsiques de l’entrenador.

Un enllaç diferent a l’entrenador dins d’una institució esdevé un by pass de l’autoritat de l’entrenador. El seu poder es dilueix, es desintegra mentre s’anuncia que es vol tenir cura dels jugadors amb aquesta altra figura. Es dona un tomb innecessari per accedir a un lloc (a una artèria si parléssim d’un by pass coronari) o a alguna persona. El fet mateix de donar-se el tomb indica que s’ignora a qui deixem al marge en segons quins assumptes (l’entrenador), i a més a més que és una maniobra que boicoteja el projecte que han encetat entrenadors i esportistes. Diguem-ho així: es boicoteja l’enquadrament de l’entrenament (o marc de treball) tal com el proposa l’entrenador als esportistes.

Per tant, és innecessari i contraproduent donar segons quins passos en la cadena de poder definida pel club. Aquesta cadena jeràrquica la podem resumir de manera general com: President --> Director Tècnic --> Entrenador --> Jugadors. Això suposa que els contactes que tenen aquests diferents grups dins del club es donen, o s’haurien de donar, seguint un ordre i protocol escrupolós. Un accedeix al següent, que parlarà amb l’altre... encara que resulti molt llaminer, ja ho sabem, parlar directament els directius amb els jugadors.

Tot plegat hem de pensar què és el més convenient pel funcionament òptim d’un equip esportiu: baixar dels despatxos al vestidor a donar un petit discurs, posar una “mainadera” (tal com un periodista es referia aquesta funció d’enllaç en els equips professionals), o bé deixar que l’entrenador treballi i vagi construint el seu rol d’acord al procés de formació dels jugadors.