ROL OFENSIU I ROL DEFENSIU

Sovint sentim a dir: “aquest és un especialista defensiu”. La reacció més habitual és pensar que aquell jugador concret no està gaire dotat per les activitats d’atac, i per tant ha construït el seu rol com a jugador en el domini de les habilitats defensives d’aquell esport.

Ara bé, el rol es construeix d’acord a que hom el pren, però també hem de tenir present que hom el dona. El jugador pren un rol determinat dins de l’equip, en relació al que fan els seus companys i també, tot sovint, per la insistència de l’entrenador de situar-lo allà i no pas en un altre lloc.

Quan a un jugador se li insisteix que “es sacrifiqui en defensa” se li està dient que es consagri, que deixi de treballar el seu rol d’atacant per concentrar-se al 100 % en el seu rol defensiu. Aquest tipus de missatge apareix sovint en els entrenadors.

Partim de la base que l’aspecte més agraït del joc és, sense cap mena de dubtes, l’atac. Aquesta dimensió del joc està vinculada amb el desig i el plaer del jugador. L’acció d’encistellar, o de marcar un gol en futbol o en handbol, és l’acció per excel·lència. Marcar significa haver estat capaç de crear del no res i amb els companys una acció de cistella, i haver-la reeixit. Per això les oportunitats de gol en un partit de futbol no puntuen, i només serveixen per lamentar-se.

La defensa, doncs, és l’àmbit menys agradable. Això no vol dir descuidar-la, sinó focalitzar-nos en ella com a element necessari per recuperar la pilota i poder encistellar de nou. Un jugador ha poder ser resolt en tots els aspectes de joc, o com a mínim tenir les mínimes llacunes. Tanmateix no podem afegir una pressió extra al jugador que sap que té una habilitat poc desenvolupada esbroncant-lo cada cop que la decideix practicar, fins i tot si és durant el partit.

Una altra dimensió del problema dels rols, tal i com ho veig jo, és que de vegades els neguem a una sèrie de jugador que facin segons quines accions. “Els pivots que no pugin la pilota! Passeu-la al base”, s’afanyen a dir alguns entrenadors. De vegades els pivots tampoc poden llençar de tres punts segons les “normes” dels seus entrenadors.

Hem de veure com afecta tot això al joc del nostre equip. Es tracta d’una situació prou corrent per que hàgim d’analitzar-la amb més detall. Per una banda està l’entrenador, que amb l’afany d’organitzar el joc, decideix quines accions són oportunes per a uns jugadors i no per uns altres. Enlloc de posar normes genèriques que aplicar al joc de l’equip, però de la mateixa manera a tots els seus integrants, posen normes específiques que neguen la possibilitat de creixement d’un jugador.

Us imagineu si en Pau Gasol no hagués jugat de cara a l’anella a les categories inferiors del Barça? I si Aíto no hagués vist clar que el podia posar en la posició de ‘3’? El cert és que hi ha entrenadors que tendeixen a “uniformitzar” el joc en funció d’allò que esperen d’un base, un aler o un pivot. I també que hi ha altres entrenadors que busquen de manera més oberta conrear la creativitat i la variació en els rols.

Considero bàsic i fonamental no encasellar a un jugador en una única tasca o rol dins del joc. Un bon rebotejador pot ser, a banda, un anotador inesperat en un moment de partit clau. No és mateix capturar un rebot ofensiu i desistir d’encistellar per treure-la fora, que agafar un ofensiu i amb el joc de peus treure una acció de dos més un.

La nostra actitud com entrenadors, sense jutjar de manera massa severa quines accions no són permeses per un i altre rol del joc (base, aler, pivot), és bàsica per tenir més jugadors sumats a la causa de rendir a les dues cistelles. Així mateix, també cal que mirem amb lupa el que els companys tracten d’encolomar als que tenen rols més específics. Per exemple, hem de veure que si assignem un aparellament defensiu i ells mateixos decideixen fer un canvi defensiu, que no sigui per que un jugador vol estalviar-se la feina de defensar i encolomar-li al “millor defensor” o al “defensor abnegat” de l’equip, sense haver de millorar ell mateix.

Per tant hem de vigilar molt com els entrenadors orientem als jugadors a ocupar certs rols i els tanquem la porta a uns altres. Això succeeix sobretot a partir del vincle que definim amb ells, del tipus de comunicació que posem en escena. Cal també desxifrar en quina mesura afecten també les actituds dels companys d’aquell jugador en la consolidació d’un sol rol o bé de diversos i diferents, aspecte bàsic pel desenvolupament individual i també per la millora de l’equip.