CONFIANÇA: UN DEBAT ENTRE AGAFAR-LA I DONAR-LA

És habitual sentir a dir: aquest jove del planter té la confiança del tècnic del primer equip. No estic gaire d’acord amb aquesta idea de que els entrenadors “donem” confiança als jugadors. Però anem a pams per poder comentar, detalladament, aquesta idea i per on navega.

No es tracta de negar, en cap moment, que els entrenadors tenim un paper vital en la promoció dels jugadors, en ajudar-los a desenvolupar les seves habilitats fins extrems als quals potser no s’havien plantejat mai. Però crec que hem de mesurar molt més el llenguatge que emprem. Què hi ha al darrera de tot plegat quan anunciem aquesta idea de “donar confiança al jugador”?

I és clar que els tècnics tenim un paper, ja ho he indicat, però de cara el jugador el més important és que ell mateix es senti el màxim de responsable d’allò que li està passant. De fet allò més important per a un jugador és sentir-se que és autor d’allò que fa, és a dir, responsable d’allò que passa. A mesura que el jugador es senti més i més autor de les seves habilitats, podrà modificar-les i millorar cada cop més el seu repertori de joc. A més sensació d’autoria, doncs, s’obre la possibilitat d’operar més canvis sobre el propi joc, és a dir, poder fer-hi més millores. Podríem dir que és un cercle virtuós on el jugador es pot instal·lar i projectar el seu futur.

Nosaltres podem fer-los jugar més o menys minuts, però de fet, i si som estretament respectuosos amb el nivell de prestacions que està oferint, el nivell de joc al que està jugant, li donarem allò que es mereix, no res més. No hi ha, aleshores, res de gratuït o regalat en els minuts que juguen, sinó allò que ells mateixos s’han guanyat.

D’alguna manera “donar confiança” és un discurs que li treu poder al jugador, una maniobra que no ens interessa gens ni mica als tècnics si volem potenciar al jugador. S’entén que sense la “confiança” el jugador no arribaria fins allà d’acord a la seva pròpia vàlua. El rendiment ascendent no seria possible sinó li és donada la confiança. En alguns casos també es parla de donar l’oportunitat. És un discurs que pot debilitar en certs aspectes al jugador, fent-lo creure més en que fan els altres per ell (l’entrenador, els companys, l’àrbitre) que no pas fer-lo creure en les seves possibilitats.

Considero que aquest tipus d’expressions afecten a l’esportista, ni que sigui a nivell inconscient, doncs el llenguatge té una estreta relació amb la imatge que ens fem de nosaltres mateixos i que queda dipositada en l’inconscient. A més a més hi apareix d’alguna manera un deute amb l’entrenador, que li ha atorgat aquell moment per poder demostrar que val. Potser en algun moment li tirarà en cara al jugador que en el seu dia “va apostar per ell”. Això evidenciaria, com salta a la vista, una maniobra molt burda de manipulació per part de l’entrenador.

Si som curosos i parlem amb propietat, sense riscos de debilitar el poder que s’atorga el jugador a si mateix, haurà de quedar clar per a tothom que allò que li donem com a temps de joc a un jugador ja s’ho haurà guanyat en els entrenaments i partits anteriors. Haurà demostrat la seva capacitat i, per tant, pot disposar d’aquell temps de joc d’acord al que ha anat demostrant de manera regular. Haurà mostrat un patró d’actuació que el farà mereixedor d’aquell temps de joc, i no serà fruit d’una decisió presa a la valenta o per mirar de “rescatar-lo” d’un mal moment de joc. Si prenem la decisió errònia de fer-lo jugar quan no està bé, el jugador es podria sentir culpable d’arrabassar-li minuts de joc a un company que si que els mereix.

Si bé deia al principi que resulta molt sovintejat parlar a través d’aquest discurs de la confiança sobre els jugadors del planter (si un jugador del planter rendeix igual o millor que un del primer equip, per què parlem de “donar confiança”?), no ho és menys per parlar d’un jugador en baixa forma. De vegades també s’entona aquest discurs de la confiança per atorgar minuts de joc a qui no n’està disposant, com si estiguéssim obligats de fer jugar tothom, encara que no estigui prou fi... Però crec ens hauríem de demanar: si no disposa de minuts degut al seu rendiment actual, té algun sentit de donar-li temps de joc? No serà contraproduent donar minuts a qui no els mereix només per la idea de “recuperar-lo”? Serà contraproduent, com he advertit abans? Pot pensar el jugador que “fa llàstima” o que “inspira compassió” de com de desencertat que està?

En els dos darrers escrits reflexionava sobre els rols presos en l’àmbit esportiu, ja fossin pels jugador dins del joc (posant l’exemple del defensiu i de l’ofensiu) o bé pels entrenador. Quan parlava dels jugadors, em demanava si eren rols perfilats pels tècnics o si bé els jugadors s’anaven acomodant mica en mica, fent-los a la seva mida i al seu gust. Crear-te un lloc que sents como propi, un rol concret i que gaudeixes, és un projecte en el que un li dedica tota la seva carrera. I per ajudar als esportistes a fer-ho hem de tenir cura de no contaminar el discurs amb expressions que debiliten el seu potencial rendiment, que han d’assumir com propi. Lamentablement podem crear una relació de dependència, quan el que de veritat caldria promoure és la progressiva independència. El cert és que convé que el jugador pensi que té la paella pel mànec quan parlem de la construcció del seu joc.