PATIR PEL QUE NO S’HA DE PATIR

Una de les coses sobre les que més insisteixo quan em demanen opinió de com prendre’s la relació entre entrenador i esportista és la següent. Considero que és bàsic i molt saludable (tant pel que fa a l’entrenador com per l’esportista) no entrar en jutjar la manera d’actuar dels jugadors més enllà de l’esfera tècnica.

En molts casos veig treballar entrenadors que tenen l’hàbit de fixar la norma de com prendre’s l’activitat. Ells són la mesura, el raser del que és d’esperar d’un jugador de l’equip, segons la seva experiència personal i valors.

Per exemple, n’hi ha de gairebé militaritzats que pensen que els seus jugadors són cadets en una acadèmia militar. Anar a un partit és, aleshores, anar a la guerra. Tot el que sigui sortir d’aquesta manera de prendre’s el joc serà vist com un atac a l’essència que defèn l’entrenador. Però curiosament no direm que és l’essència de com hom veu el bàsquet, sinó que ens afanyarem a dir: “En un equip de bàsquet no hi ha lloc pels que marxen de cap de setmana”.

En altres casos es pretén que el motiu pel que fan l’activitat ha de ser, per exemple, la diversió. Què passaria si els jugadors d’un equip infantil volguessin fer entrenaments més exigents o bé enfocar els partits a l’objectiu de guanyar-los? Doncs hi hauria un conflicte: l’entrenador deixa en un segon terme la victòria, promovent que hi hagi diversió, mentre que els jugadors voldrien ser entrenats per guanyar i no només per divertir-se i prou.

Per tant, ens trobem amb la situació de que l’entrenador jutja què és oportú pel grup, quina és la finalitat d’aquell projecte grupal o de quina manera s’han de prendre les derrotes. Això esdevé un moviment inútil i molt precari en la nostra direcció de grup. Nosaltres estem, però, per una altra cosa: cal que afinem la preparació física de l’equip, que els tinguem competint a cada entrenament, que perfilem un repertori de joc tant en atac com en defensa.

Quan ens aturem a pensar en per què aquest jugador no ve a l’entrenament (“serà veritat que es troba malalt o serà mentida?”), en si el fet d’avisar-nos al darrer moment ha estat premeditat (per fer-nos la guitza i obligar-nos a canviar l’entrenament a última hora) o si és de rebut que falti a un partit per marxar de cap de setmana (quan això no representa un motiu suficient per l’entrenador/a), estem preocupant-nos per assumptes no tècnics.

De fet, hi ha dos aspectes que voldria emfatitzar. Per una banda ens trobem que enlloc d’ocupar el nostre temps, el que fem és preocupar-nos, i que jo sàpiga preocupar-se acostuma a ser incompatible amb fer bé la feina. No la fem, o la fem pensant en una altra cosa i per tant, no la fem bé.

El segon aspecte es refereix al fet de que abordem assumptes no tècnics. Hem de decidit els entrenadors si és pertinent anar un casament? S’ha de plantejar l’entrenador si “accepta” (què curiós insinuar que l’entrenador ha de donar el vist i plau a segons quins assumptes) que el jugador vagi al casament de la seva germana però no troba “correcte” que vagi al d’una cosina si així es perd el partit?

Tot plegat entrem en un terreny molt inestable quan pensem que tenim alguna cosa a dir sobre si és adient que vagi a un casament o que vingui al partit. El jugador ha de decidir què és allò que prefereix fer. Un cop ho faci, cal entendre que serà el que més li convingui a la persona, i no pas pensar en termes abstractes “en benefici de l’equip”, referint-nos a un ens percebut de manera diferent per cadascú i les normes del qual queda lluny de ser el més convenient que les marqui amb ferro roent l’entrenador. Finalment l’entrenador haurà de valorar el pes de les absències en la seva repartició de minuts, però no en termes de càstig o correctiu sinó simplement pel temps que ha deixat de treballar amb els companys.